El paper dels mocs.

Solució a les activitats sobre el text de Joan Barril, El paper dels mocs.

 Joan BARRIL, “El paper dels mocs”, El Periódico, el 27 d’abril de 2011,

PROPIETATS TEXTUALS. Adequació A quin àmbit pertany aquest text? De quin gènere es tracta?

 El text pertany a l’àmbit periodístic. Està publicat a El Periódico, el 27 d’abril de 2011. És un text d’opinió, argumentatiu. El gènere a què pertany és la columna. Hi trobem algunes característiques que ens permeten identificar-lo com a tal: a) és un text escrit per una persona de prestigi en el món de la cultura, Joan Barril; b) tracta un tema que l’autor ha triat perquè ho ha estimat convenient: l’experiència laboral, c) hi fa un enfocament o una reflexió molt personal, d) la columna té un títol general, Els dies vençuts, on s’hi inclouen les col•laboracions periòdiques que fa l’escriptor.

 Quin registre empra l’autor? Justifica-ho
Barril utilitza un registre estàndard, amb un llenguatge d’ús habitual. És el registre que correspon als mitjans de comunicació perquè s’adreça a un públic molt ample. Tanmateix, en certs fragments –el darrer paràgraf, per exemple- usa un registre literari: abunden les figures retòriques, com ara comparacions, metàfores, hipèrboles, etc, i té un marcat caràcter irònic.

Modalització i impersonalització
Identifica els elements d’impersonalització que hi ha en el primer paràgraf?

Ho diu la gent: abans els diaris eren més gruixuts. I és veritat: hi havia més publicitat i sobretot es comptava amb unes magnífiques pàgines dedicades a la compra i venda i lloguer de pisos, pàgines que pràcticament ara han desaparegut. També hi havia pàgines en què les persones s'oferien per millorar les seves condicions laborals. D'aquestes se'n deia Ofertes. I de les altres, de les que demanaven gent capacitada per a llocs de treball per cobrir, se'n deia Demandes. En aquests moments gairebé no queden ni anuncis immobiliaris, ni ofertes ni demandes. I els més apocalíptics vénen a dir que falta poc perquè ens quedem fins i tot sense diaris. Sobreviuen, això sí, els anuncis de prostitució, que és al cap i a la fi l'últim recurs ara que les demandes laborals han anat a parar al museu.

 Impersonals reflexes: es comptava,se’n deia,
 Subjecte genèric: les persones s’oferien, ho diu la gent
 Verbs impersonals (haver-hi): hi havia

 Trobes elements modalitzadors en el darrer paràgraf? Quins?

 En aquest ofici d'explicar les coses ens estem sorprenent de gent amb experiència i memòria que serà substituïda, en el millor dels casos, per xavals sense cap més experiència que la que dóna ser el més ràpid a desenfundar internet. En un altre tipus d'empreses, com Iberia, per exemple, la línia aèria que abans solia passar per Barcelona, estan proposant prejubilacions a tripulants veterans. Per als que volar no ens fa una especial il.lusió, sempre sol ser una garantia de supervivència que el comandant tingui una vida laboral prou experimentada perquè es pugui conèixer tots els aeroports, totes les tempestes i totes les avaries del món. Però l'experiència avui és més cara que el paper dels mocs, el que s'usa i es llença i es dissol lentament en l'aigua d'un vàter que comença a resultar massa pestilent.

 Formes verbals en primera persona: ens estem sorprenent

 Figures retòriques:
paràfrasi En aquest ofici d'explicar les coses;
metàfora, l'aigua d'un vàter que comença a resultar massa pestilent;
hipèrbole, conèixer tots els aeroports, totes...;
paral•lelismes, ser el més ràpid a desenfundar internet

Lèxic valoratius:
substantius, xavals, garantia de supervivència,;
adjectius, especial il.lusió;
verbs, sorprenent, sol ser.

 Unitats fraseològiques: en el millor dels casos

 Les figures retòriques són un element modalitzador. En l’última oració n’hi ha dues. Pots identificar-les? Explica el significat de la metàfora que tanca el text.

En el darrer paràgraf hi ha una comparació (“és més cara que...”) i una metàfora (“l'aigua d'un vàter que comença a resultar massa pestilent.”) La metàfora estableix una semblança entre el mercat laboral i les aigües pestilents dels vàters, d’aquesta manera subratlla la injustícia de les relacions laborals que s’estan generant en aquest context de crisi i la dificultat de trobar una feina digna.


 És un text argumentatiu o expositiu? Justifica la teua opinió.

 És un text argumentatiu. L’autor defensa que en el món laboral no es valora l’experiència. Empra arguments de diversa mena: d’exemplificació (quan contrasta els periòdics d’abans amb els d’ara), de dades (les xifres diàries d’aturats), d’experiència personal (la por a volar) Però sobretot, recorre a la ironia i utilitza abundants figures retòriques. També hi ha fragments de caire expositiu (quan explica les característiques de les ofertes i demandes laborals d’abans, o quan glossa la situació laboral actual) però serveixen per a reforçar l’argumentació.

Examen

Temes per a l’examen

1.    El textos acadèmics

1.1  Característiques dels textos acadèmics (pàg. 9)

1.2  L’exposició en els textos acadèmics (pàg.10-12)

1.3  L’argumentació en els textos acadèmics (pàg, 12-15)

1.4  Característiques lingüístiques dels textos acadèmics (pàg 17-18)

1.5  Els gèneres acadèmcis (pàg. 18)

2.    Els textos periodístics

2.1  Definició i finalitat. Característiques i funcions (pàg. 19)

2.2  Característiques lingüístiques i discursives (pàg. 20)

2.3  Els gèneres periodístics 

La notícia (pàg. 23 i 24)

L’article d’opinió (pàg. 27 i 28)

També podeu seguir la versió que trobareu a l’aula virtual, on hi ha els recursos següents:

El text expositiu

Textos periodístics

L’argumentació

De gramàtica:

Pronoms febles. Verbs. (Activitats fetes a classe)

Qüestions puntuals treballades a classe (perífrasis d'obligació, complements verbals, connectors...)

Activitats sobre registres. Correcció

ELS REGISTRES

Solució a les activitats 9 i 10 de la pàgina 61

Activitat 9

Volíem adaptar aquest text (un fragment d’un assaig que pertany a l’àmbit acadèmic i que empra un registre molt tècnic) perquè fos comprensible per a l’alumnat de 2n d’ESO. La tasca era molt complexa: adaptar-se al destinatari no és gens fàcil!

Ací teniu una proposta. Hi hem seguit unes estratègies que són aquestes:

       a)  Reduir el text a les idees bàsiques que volia transmetre.

b)        b) Reduir la terminologia específica: hi hem deixat només “ciències empíriques” i “mètodes inductius”

c)       c) Mantenir, en canvi,  l’exemple que s’hi donava i, fins i tot, ampliar-lo. (fragments destacats en roig).

d)      d) Repetir i ampliar definicions (fragments en blau)

e)      e )Hem mantinguts els paràgrafs del text inicial per fer més fàcil la comparació. Això sí, hem unit el segon i el tercer.

Text de Karl POPPER, La lògica de la investigació científica.

El científic proposa idees –més o menys complicades- i intenta contrastar si són vàlides o no,  seguint unes pautes. Això és particularment important en les ciències empíriques,  que són aquelles que es basen  en l’experimentació i l’observació.  Per exemple, un biòleg deduirà que “tots els cignes són blancs” a partir de l’observació de molts cignes en diferents llocs. Per això, el mètode d’anàlisi i de treball que segueixen les ciències empíriques té una importància clau. Ara bé, què s’entén per ciències empíriques? Les ciències empíriques són aquelles que utilitzen mètodes inductius .  És a dir, que a partir d’ unes hipòtesis inicials -“crec que tots els cignes són blancs”- comprovats per l’experimentació i l’observació –“observe cignes en diferents llocs”- estableixen enunciats universals o teories generals –“tots els cignes són blancs”. Però aquest mètode és fiable sempre? No n’estem tan segurs. Per exemple, per molts exemplars de cignes blancs que hàgem observat, no està justificada la conclusió que “tots” els cignes siguen blancs.  (aquest fragment està copiat textualment, però el podríem adaptar) I aquest és el problema de la inducció: les deduccions que es fan no sempre estan justificades, no sempre donen tota la veritat.

Activitat 10

D’un registre vulgar a un de formal.

 (Situació: Ens han fet un avançament per l’esquerra i quasi tenim un accident)

-Però que imprudent que és, aquest individu! Tu l’has vist?

-Tranquil, Salvador.

-Si el trobe li diré quatre coses.

-Va, deixa-ho estar . A veure si encara tenim un accident.

-Quina barra que té: avança per l’esquerra a tota velocitat i tocant el clàxon. I damunt, frena en sec i quasi xoquem! Hauríem pogut eixir pel vidre volant! Quin pocavergonya! A tipus con aquest els haurien de denunciar ben denunciats!

-Deixa-ho córrer. No es pot fer res i tampoc no hi ha cap policia per ací.

-Pilar, prou! Només faltaria que vingueren els municipals, amb la mania que els tinc.

-Salvador, per favor!

-És que em fan perdre els nervis. No sé que els faria...

Cartes al director (2)

Socorrisme, un deure

Vivim en un món en què estem contínuament en convivencia amb altres persones, anem al treball, fem activitats d’oci i quasi sempre estem rodejats de gent. Sovint es produeixen situacions on a causa d’un accident la vida d’una persona està en perill i és el nostre deure socórrer-la. El problema és que quasi ningú sap com s’ha d’assistir a un ciutadà i, per tant, l’estat del individu podria empitjorar o fins i tot la mort. Els primers moments després d’un accident són vitals per a la salut del ciutadà i la seva recuperació. Motivat per aquest pensament vaig fer un curs de socorrisme i em vaig adonar que no hauria de ser una opció voluntària, sino un deure de cada ciutadà. On les institucions competents haurien de donar més facilitats, fins i tot, fer uns cursos intensius , que asegurara un mínim de coneixements per salvar la vida d’un persona.

Àlvaro Montalar Ramon. Castelló



La limitada venjança dels oprimits

Si heu mirat les noticies per Internet últimament, Amanda Todd, que era una xiqueta de quinze anys que es va suïcidar, al ser víctima de Bullying per Internet. Ho explicaré breument, la xica va conèixer un monstre per Internet i ell li va dir que el mostrés els pits, la xica, inconscient del que desencadenaria, ho va fer, a més, va exigir que li ensenyaré més, la xiqueta es va negar i aquell depravat va enviar les fotografies que havia tomat de la adolescent mostrant els seus encants femenins i se la va manar a tots els seus coneguts (familiars, amics
i, inclús, als seus professors). La xiqueta, agafà una depressió molt forta i va terminar en el tràgic final contat prèviament.
Ara dia de avui, la organització Anonymous va publicar un vídeo al youtube. El vídeo en qüestió, da a conèixer tota la informació que van trobar sobre el "home" que va induir al suïcidi de Amanda Todd, cosa que va resultar molt favorable en un primer moment, ja siga per als familiars, amics o senzillament a
les persones que es preocupen per que es faça justícia. Peró, ara quan em disposava a mirar el vídeo per curiositat informativa, resulta que el vídeo està censurat per revelar dades que poden causar acós, intimidacions o amenaces.  Senzillament, estic indignat i consternat, com es possible que en la època de les
comunicacions es protegeixen als assassins de xiquets? (es protegisquen els...)


(No cal que expliques el que fa l'assetjador.
Quan ho he enganxat al bloc s'han perdut les marques de correcció. Ja teniu una tasca a fer!)

COM ENVIAR UNA CARTA AL DIRECTOR

PER ENVIAR CARTES AL DIRECTOR

EL PERIODICO

El Periódico publica opinions dels seus lectors, així com rèpliques i suggeriments d'interès general que siguin respectuosos amb les persones i les institucions. Les cartes han de tenir com a màxim 20 línies. El Periódico es reserva el dret d'extractar-les. Tot i així, resulta impossible publicar-les totes. Demanem comprensió i que acceptin que no podem mantenir correspondència o contacte telefònic sobre aquestes ni tampoc retornar-les. Han d'estar firmades, indicant DNI, domicili i telèfon o mitjà de contactar amb el seu autor.

cartalector@elperiodico.com

ARA

Si voleu publicar una carta al director, podeu:

• - Enviar un e-mail a        cartes@ara.cat
• - Adreçar una carta per correu postal a:

• Cartes al director
• Diari ARA
• Diputació, 119
• 08015 Barcelona

Els textos no poden fer més de 1.000 caràcters. Han d’anar signats amb el nom i els cognoms de l’autor i la població de residència. A més, hi ha de constar el DNI, l’adreça i el telèfon.

LEVANTE

Para que su carta al director pueda ser publicada en Levante-EMV tiene que adjuntar al mensaje de correo electrónico un documento Word en que consten los siguientes datos:
- Nombre y apellidos del autor
- Dirección de correo electrónico
- Teléfono
- Título de la carta
- Texto de la carta
Envíe su carta a          levante.rdc@epi.es
Las cartas que los lectores envíen a esta sección deberán ser originales y exclusivas y no excederán las 20 líneas mecanografiadas a 66 espacios. Es imprescindible que los textos estén firmados y que en ellos quede constancia del domicilio, teléfono y número del DNI o pasaporte de sus autores. Levante–EMV se reserva el derecho de publicar estas colaboraciones, así como de resumirlas o extractarlas cuando lo considere oportuno. No se devolverán los originales no solicitados, ni se facilitará información postal o telefónica sobre ellos.

MEDITERRÀNEO
epmediterraneo@elperiodico.com

Tim el supergós

Tim el supergós

Això era un gos que es deia Tim. Era normal i corrent com tots els gosos. La seua ama es deia Sara i era una dona soltera.

Un dia va anar a passejar a prop de l’autopista amb ell. Hi havia hagut un accident: un camió havia xocat amb un autobús.

El camió portava elements químics. No se sap com,  es va fer una mescla de líquids que, en un moment de descuit de Sara, el gos va beure. Al principi nova passar res, però al cap dels dies Tim es va convertir en un supergós: aleshores corria més, tenia més força i, sobretot, parlava amb els humans! I encara més; també volava! Era un superheroi.

Tim rescatava persones i era el gos més conegut del món pels seus superpoders. 

Ara bé, al cap d`un any més o menys, ja no era el mateix: perdia força, habilitat i velocitat. S`estava fent vell. De sobte va perdre els seus poders, però la gent i, sobretot, la seua ama Sara el volien igual com sempre perquè era i és el millor amic de l`home.

CONTE CONTAT, CONTE ACABAT.  I QUI NO S`ALCE TÉ EL CUL APEGAT.

Jonathan Sánchez 1 ESO D

El llop malvat

EL LLOP MALVAT

Hi havia una vegada un llop molt astut i malvat. Ningú el podia detindre. Hi havia recompenses de 5.000.000 de € per atrapar-lo. Però ningú ho aconseguia: ni l’exèrcit de senglars podia amb ell. Un dia el comandant d’aquest exèrcit va pensar que podia espiar-lo per a descobrir la seua base secreta i, després, demanar-li ajuda al rei, que vivia al castell amb milers de soldats protegint-lo a ell i defensant-lo. I això van fer, van anar al castell del monarca a demanar-li ajuda.

El rei que era molt savi, els va dir que no necessitaven tots els soldats del món, sinó els millors guerrers del castell. Els va presentar. Eren un lleó, una àguila i un lleopard. Els els va presentar i va dir:

-Amb el lleó tindreu força; amb l’àguila, bones estratègies i amb el lleopard, velocitat.

El dia següent, el comandant els va presentar va manar que anaren a atrapar el llop. Ja sabien que s’amagava a la mansió abandonada. Va passar un dia i no es va saber res d’ells, van passar dos dies i tampoc es va saber res però al cap d’una setmana, van tornar amb el llop encadenat. Van repartir la recompensa i mai va hi haver cap injustícia més.

Fi

Fèlix Pitarch, 1 ESO C