La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.
Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzav els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).
La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:
1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.
2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,
3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.
4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.
En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
@Miquel Roda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada