dimarts, 18 de maig del 2010
Tema 6. La poesia de 1939 a 1970
Tema 6: Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.
Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzav els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).
La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:
1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.
2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,
3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.
4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.
En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.
Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzav els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).
La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:
1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.
2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,
3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.
4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.
En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
@Miquel Roda
Estellés
TEMA 7
EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC
L'obra poètica d'Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és prolífica i original. L’aportació d’Estellés a la literatura catalana rau en el plantejament dels temes i en la creació d’un llenguatge poètic personal.
Així, els seus temes són l'amor, la mort, el seu país.
L’amor és un tema obsessiu, comprén una gamma que va del desig al sexe passant per l’amor conjugal. I tot això plantejat amb una cruesa insòlita en la literatura catalana.
Per la seua banda, la mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. La mort es concreta en un cadàver, en un cementeri o en un nínxol.
Com a poeta civil, Estellés manifesta el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.
El llenguatge literari d’Estellés es construeix sobre a) la llengua poètica dels clàssics del segle XV, especialment la d’Ausiàs March; b) la llengua dels poetes del segle XX, i c) la llengua col.loquial de l’Horta. Sobre aquesta base fa uina particular elaboració retòrica i estilística: empra tant formes i imatges cultes com altres de populars.
En resum, Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt personal en el conjunt de la literatura catalana contemporània, gràcies al seu estil –on convergeixen les formes clàssiques i les col•loquials- i a la manera de tractar temes com l’amor o la mor.
EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC
L'obra poètica d'Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és prolífica i original. L’aportació d’Estellés a la literatura catalana rau en el plantejament dels temes i en la creació d’un llenguatge poètic personal.
Així, els seus temes són l'amor, la mort, el seu país.
L’amor és un tema obsessiu, comprén una gamma que va del desig al sexe passant per l’amor conjugal. I tot això plantejat amb una cruesa insòlita en la literatura catalana.
Per la seua banda, la mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. La mort es concreta en un cadàver, en un cementeri o en un nínxol.
Com a poeta civil, Estellés manifesta el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.
El llenguatge literari d’Estellés es construeix sobre a) la llengua poètica dels clàssics del segle XV, especialment la d’Ausiàs March; b) la llengua dels poetes del segle XX, i c) la llengua col.loquial de l’Horta. Sobre aquesta base fa uina particular elaboració retòrica i estilística: empra tant formes i imatges cultes com altres de populars.
En resum, Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt personal en el conjunt de la literatura catalana contemporània, gràcies al seu estil –on convergeixen les formes clàssiques i les col•loquials- i a la manera de tractar temes com l’amor o la mor.
dilluns, 17 de maig del 2010
Temes 15 i 16. Joan Fuster i Joan Francesc Mira
Tema 15. JOAN FUSTER
Joan Fuster és l’assagista més important de la literatura catalana del segle XX en un moment històric difícil per conrear aquest gènere.
La seua obra assagística la clasificarem en:
a.assaig humanístic,
b.estudis d’història cultural i
c.estudis sociopolítics.
A.Pel que fa al primer apartat el ventall de temes que tracta és amplíssim des de l’hamburguesa a les falles o la sexualitat. Ell sempre assaja de desmitificar les grans veritats i reflexionar sobre la realitat tot i intentant que el lector faça el mateix. Són obres importants: Diccionari per a ociosos, Diari 1952-1960 o els seus famosos aforismes. S’hi constata la influència dels moralistas i racionalistas francesos, de Montaigne als enciclopedistes.
B.En els estudis d’història cultural Fuster estudia parcel.les importants de la nostra història i literatura –períodes històrics, moviments culturals i polítics, figures cabdals, etc - amb un estil amé i lúcid. Es tracta d’obres com La literatura catalana contemporània, La decadència al País Valencià, etc.
C.El compromís cívic de Fuster el va portar a escriure llibres i textos necessaris i que no existien fins al moment. Textos de reflexió històrica i política sobre el nostre país com ara: Nosaltres els valencians, o Un país sense política. En aquests escrits Fuster s’endinsa, des d’una posició intelectual, en les qüestions identitàries dels valencians i posa en evidència la catalanitat de la nostra cultura, la qual cosa el convertirán en el centre dels atacs de l’ultradreta valenciana.
La força de la seua personalitat intel.lectual i l’extensió i originalitat de la seua obra l’han convertit en una de les figures més influents de la cultura del país.
Joan Fuster és l’assagista més important de la literatura catalana del segle XX en un moment històric difícil per conrear aquest gènere.
La seua obra assagística la clasificarem en:
a.assaig humanístic,
b.estudis d’història cultural i
c.estudis sociopolítics.
A.Pel que fa al primer apartat el ventall de temes que tracta és amplíssim des de l’hamburguesa a les falles o la sexualitat. Ell sempre assaja de desmitificar les grans veritats i reflexionar sobre la realitat tot i intentant que el lector faça el mateix. Són obres importants: Diccionari per a ociosos, Diari 1952-1960 o els seus famosos aforismes. S’hi constata la influència dels moralistas i racionalistas francesos, de Montaigne als enciclopedistes.
B.En els estudis d’història cultural Fuster estudia parcel.les importants de la nostra història i literatura –períodes històrics, moviments culturals i polítics, figures cabdals, etc - amb un estil amé i lúcid. Es tracta d’obres com La literatura catalana contemporània, La decadència al País Valencià, etc.
C.El compromís cívic de Fuster el va portar a escriure llibres i textos necessaris i que no existien fins al moment. Textos de reflexió històrica i política sobre el nostre país com ara: Nosaltres els valencians, o Un país sense política. En aquests escrits Fuster s’endinsa, des d’una posició intelectual, en les qüestions identitàries dels valencians i posa en evidència la catalanitat de la nostra cultura, la qual cosa el convertirán en el centre dels atacs de l’ultradreta valenciana.
La força de la seua personalitat intel.lectual i l’extensió i originalitat de la seua obra l’han convertit en una de les figures més influents de la cultura del país.
@Miquel Roda
Tema 16. JOAN FRANCESC MIRA
L'obra de J. F. Mira gira al voltant de tres eixos: la reflexió, que comprén un conjunt d'assajos; la ficció, formada per novel·les i contes, i la traducció.
L'assaig de Mira se centra en la reflexió sobre la identitat col·lectiva dels valencians -la llengua, la sociologia, l'antrologia- el concepte de nació i l'estudi de personatges històric singulars, com és el cas dels Borja. I ho fa des d'un punt de vista d'intel·lectual compromés amb el seu país i la seua cultura. D'alguna manera és continuador del treball de Joan Fuster.
Aquesta faceta d'assagista la transllada també a les seues novel·les. Així les seues primeres narracions es caracteritzen pel realisme, la recuperació de la memòria -els ambients de postguerra, el món rural, les tradicions, els costums...- i tenen un fort component autobiogràfic. Ara bé, Mira transcendeix l'anècdota personal per convertir-se en la crónica d'una generació. generacional.
Progressivament, amb El desig dels dies i la trilogia sobre València -Els treballs perduts, El professor d'història-, la seua narrativa guanya en ambició argumental, riquesa estructural i tècnica narrativa. Són novel·les que fan la crònica de la València contemporània, feta amb un fort substrat filosòfic, amb un protagonista revestit amb atributs d'heroi clàssic i ple de referències a mites universals -com l'Ulisses de Joyce.
La seua faceta com a traductor destaca l'adaptació de textos clàssics. Des dels Evangelis a la Divina Comèdia, que han esdevingut veritables models de traducció.
En resum, la producció literària de J.F. Mira fa que siga una figura central de la literatira catalana actual, tant en el camp de l'assaig, com en el de la novel·la i la traducció.
Tema 16. JOAN FRANCESC MIRA
L'obra de J. F. Mira gira al voltant de tres eixos: la reflexió, que comprén un conjunt d'assajos; la ficció, formada per novel·les i contes, i la traducció.
L'assaig de Mira se centra en la reflexió sobre la identitat col·lectiva dels valencians -la llengua, la sociologia, l'antrologia- el concepte de nació i l'estudi de personatges històric singulars, com és el cas dels Borja. I ho fa des d'un punt de vista d'intel·lectual compromés amb el seu país i la seua cultura. D'alguna manera és continuador del treball de Joan Fuster.
Aquesta faceta d'assagista la transllada també a les seues novel·les. Així les seues primeres narracions es caracteritzen pel realisme, la recuperació de la memòria -els ambients de postguerra, el món rural, les tradicions, els costums...- i tenen un fort component autobiogràfic. Ara bé, Mira transcendeix l'anècdota personal per convertir-se en la crónica d'una generació. generacional.
Progressivament, amb El desig dels dies i la trilogia sobre València -Els treballs perduts, El professor d'història-, la seua narrativa guanya en ambició argumental, riquesa estructural i tècnica narrativa. Són novel·les que fan la crònica de la València contemporània, feta amb un fort substrat filosòfic, amb un protagonista revestit amb atributs d'heroi clàssic i ple de referències a mites universals -com l'Ulisses de Joyce.
La seua faceta com a traductor destaca l'adaptació de textos clàssics. Des dels Evangelis a la Divina Comèdia, que han esdevingut veritables models de traducció.
En resum, la producció literària de J.F. Mira fa que siga una figura central de la literatira catalana actual, tant en el camp de l'assaig, com en el de la novel·la i la traducció.
@Miquel Roda
Tema 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
Tema 11. El teatre de la postguerra als anys 70
TEMA 14 Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual
TEMA 14
Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
“Poble Nou” fou la primera telenovel•la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
“Poble Nou” fou la primera telenovel•la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.
@Miquel Roda
TEMA 13 Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual
TEMA 13
Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:
Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.
Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).
Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:
Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre.
Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.
Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).
@Miquel Roda
Tema 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
Tema 11.
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, en el 1955 es funda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona , que comença a programar autors clàssics, com Shakespeare i Txèkhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.
Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels llenguatges escènics i s’acosta als nous corrents europeus. S’hi poden identificar tres grans tendències:
a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
b) El teatre avanguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics, i experimenta amb noves formes d’expressió (música, poesia, dansa, etc). Ací l’obra de Joan Brossa és central.
c) El teatre de l’absurd, que planteja conflictes de caire existèncial –la llibertat de l’ésser humà, el sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.- i aposta també per posades en escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d’aquest corrent.
En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre català aconsegueix crear estructures que l’acosten a les tendències europees del moment.
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70
Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, en el 1955 es funda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona , que comença a programar autors clàssics, com Shakespeare i Txèkhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.
Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels llenguatges escènics i s’acosta als nous corrents europeus. S’hi poden identificar tres grans tendències:
a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
b) El teatre avanguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics, i experimenta amb noves formes d’expressió (música, poesia, dansa, etc). Ací l’obra de Joan Brossa és central.
c) El teatre de l’absurd, que planteja conflictes de caire existèncial –la llibertat de l’ésser humà, el sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.- i aposta també per posades en escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d’aquest corrent.
En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre català aconsegueix crear estructures que l’acosten a les tendències europees del moment.
Tema 9. Característiques bàsiques de la poesia actual
Tema 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual
Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d’una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.
Aquesta poesia presenta les característiques següents:
a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.
c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.
Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.
Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d’una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.
Aquesta poesia presenta les característiques següents:
a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.
c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.
Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.
@Miquel Roda
Tema 8. Característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
TEMA 8.
EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.
Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.
Amb l’obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60, que posa de manifest una actitud de rebel•lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A través de la creació simbòlica dels mites de Sinera (Arenys, a l’inrevés) i de Sefarad (l’Espanya jueva), Espriu evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, a la llibertat i a l’entesa entre contraris. D’aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic s’erigeix en veu de la consciència col•lectiva.
D’altra banda, la seua poesia també reflexiona sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim. I per fer això Espriu recorre a la mitologia clàssica grega, de la qual en fa una recreació, mediterrània i al que s’ha anomenat una “teologia negativa” segons la qual Déu es comporta com un cec respecte els problemes i les angoixes dels homes.
EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.
Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.
Amb l’obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60, que posa de manifest una actitud de rebel•lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A través de la creació simbòlica dels mites de Sinera (Arenys, a l’inrevés) i de Sefarad (l’Espanya jueva), Espriu evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, a la llibertat i a l’entesa entre contraris. D’aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic s’erigeix en veu de la consciència col•lectiva.
D’altra banda, la seua poesia també reflexiona sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim. I per fer això Espriu recorre a la mitologia clàssica grega, de la qual en fa una recreació, mediterrània i al que s’ha anomenat una “teologia negativa” segons la qual Déu es comporta com un cec respecte els problemes i les angoixes dels homes.
@Miquel Roda
diumenge, 2 de maig del 2010
Miquel Martí i Pol
TEMA 10
LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter- Osona, 1929-2003) és un poeta molt popular: ha rebut premis -com Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, cantants com Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz han musicat els seus poemes i, finalment, la seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.
La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic. I se centra en tres grans temes que sovint s’interrelacionen:
a)El compromís amb el poble, tant des d’un punt de vista social –la reflexió sobre la seua condició obrera- com nacional –la reflexió sobre el país. Hi destaca el Llibre de les solituds. On apareix també el desencís i el desconcert.
b)L’amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dóna vida i plenitud a l’ésser humà. Estimada Marta n’és una excel•lent mostra.
c)L’impacte de la malaltia malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seua vida: amb la malaltia apareix la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.
Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil planer i aparentment senzill –però alhora ric en imatges i suggerències, l’acosten al gran públic. Per això, l’obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.
LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter- Osona, 1929-2003) és un poeta molt popular: ha rebut premis -com Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, cantants com Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz han musicat els seus poemes i, finalment, la seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.
La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic. I se centra en tres grans temes que sovint s’interrelacionen:
a)El compromís amb el poble, tant des d’un punt de vista social –la reflexió sobre la seua condició obrera- com nacional –la reflexió sobre el país. Hi destaca el Llibre de les solituds. On apareix també el desencís i el desconcert.
b)L’amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dóna vida i plenitud a l’ésser humà. Estimada Marta n’és una excel•lent mostra.
c)L’impacte de la malaltia malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seua vida: amb la malaltia apareix la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.
Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil planer i aparentment senzill –però alhora ric en imatges i suggerències, l’acosten al gran públic. Per això, l’obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.
@Miquel Roda
Quim Monzó
TEMA 5:
EXPLICA EN QUINA MESURA LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ REFLECTEIX LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA I AMB QUINS RECURSOS LITERARIS HO FA.
Les narracions curtes de Quim Monzó, com Uf, va dir ell (1978), El perquè de tot plegat (1993) o Mil cretins (2007), reflecteixen la nostra societat actual, tot destacant els aspectes de la vida quotidiana des d’un punt de vista desmitificador i gens innocent.
Monzó és un mestre del conte literari modern que es caracteritza perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat moderna: el consumisme, la despersonalització de les relacions humanes, la insatisfacció, la soledat, falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc. Tot això es tractat sense cap intenció moralitzant.
Pel que fa als seus recursos literaris, cal dir que els contes de Monzó tenen una ambientació urbana (la ciutat anònima és el marc on es desenvolupa la vida contemporània), l’ús de personatges esquemàtics i anònims (sense profunditat psicològica, sovint obsessius i amb problemes de comunicació) i l’aparició d’elements absurds.
Per altra banda, barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. A més, té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme i l´humor agre.
Així doncs, els contes de Quim Monzó són un reflex de la societat de finals del segle XX i començament del XXI, feta amb una mirada original i aguda.
EXPLICA EN QUINA MESURA LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ REFLECTEIX LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA I AMB QUINS RECURSOS LITERARIS HO FA.
Les narracions curtes de Quim Monzó, com Uf, va dir ell (1978), El perquè de tot plegat (1993) o Mil cretins (2007), reflecteixen la nostra societat actual, tot destacant els aspectes de la vida quotidiana des d’un punt de vista desmitificador i gens innocent.
Monzó és un mestre del conte literari modern que es caracteritza perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat moderna: el consumisme, la despersonalització de les relacions humanes, la insatisfacció, la soledat, falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc. Tot això es tractat sense cap intenció moralitzant.
Pel que fa als seus recursos literaris, cal dir que els contes de Monzó tenen una ambientació urbana (la ciutat anònima és el marc on es desenvolupa la vida contemporània), l’ús de personatges esquemàtics i anònims (sense profunditat psicològica, sovint obsessius i amb problemes de comunicació) i l’aparició d’elements absurds.
Per altra banda, barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. A més, té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme i l´humor agre.
Així doncs, els contes de Quim Monzó són un reflex de la societat de finals del segle XX i començament del XXI, feta amb una mirada original i aguda.
@Miquel Roda
La narrativa dels anys 70 fins l'actualitat
LITERATURA. TEMA 4
Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
Als anys setanta la dictadura franquista es debilita. Amb la mort de Franco, el 1975, l’estat espanyol s’enceta un procés de transició política que conduirà a sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. El català recupera la consideració social i legal que havia perdut anys enrere: esdevé cooficial tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i s’incorpora al sistema educatiu. Tot això contribueix a millorar quantitativament i qualitativament la vitalitat de la cultura catalana: augmenta considerablement el nombre d’editorials, de premis literaris i de lectors.
Durant aquest període la narrativa ofereix un ventall ric i variat de temàtiques i tècniques que es poden sintetitzar en diferents corrents:
a)Obres de caire realista, com les d’Isabel-Clara Simó.
b)Novel•les transgressores, que experimenten amb el llenguatge i les tècniques narratives; com l’obra de Terenci Moix amb novel•les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992).
c)El realisme psicològic, que comprén novel•les en què l’anàlisi psicològica dels personatges i la descripció de mons interiors són els ingredients principals. Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977), Carme Riera.
d)La creació d’universos mítics relacionats amb la biografia dels autors (Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Joan Francesc Mira).
e)Les novel•les de gènere: la novel•la negra (Ferran Torrent), la juvenil, la històrica (Jaume Cabré, Josep Lozano) de terror, eròtica o de ciència-ficció.
En resum, les darreres dècades del segle XX estan presidides per la recerca de la normalització literària i l’adaptació a les tendències narratives europees.
Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
Als anys setanta la dictadura franquista es debilita. Amb la mort de Franco, el 1975, l’estat espanyol s’enceta un procés de transició política que conduirà a sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. El català recupera la consideració social i legal que havia perdut anys enrere: esdevé cooficial tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i s’incorpora al sistema educatiu. Tot això contribueix a millorar quantitativament i qualitativament la vitalitat de la cultura catalana: augmenta considerablement el nombre d’editorials, de premis literaris i de lectors.
Durant aquest període la narrativa ofereix un ventall ric i variat de temàtiques i tècniques que es poden sintetitzar en diferents corrents:
a)Obres de caire realista, com les d’Isabel-Clara Simó.
b)Novel•les transgressores, que experimenten amb el llenguatge i les tècniques narratives; com l’obra de Terenci Moix amb novel•les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992).
c)El realisme psicològic, que comprén novel•les en què l’anàlisi psicològica dels personatges i la descripció de mons interiors són els ingredients principals. Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977), Carme Riera.
d)La creació d’universos mítics relacionats amb la biografia dels autors (Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Joan Francesc Mira).
e)Les novel•les de gènere: la novel•la negra (Ferran Torrent), la juvenil, la històrica (Jaume Cabré, Josep Lozano) de terror, eròtica o de ciència-ficció.
En resum, les darreres dècades del segle XX estan presidides per la recerca de la normalització literària i l’adaptació a les tendències narratives europees.
@Miquel Roda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)