Ens trobem davant d'una mostra de la lírica ausiasmarquiana. El poeta és la representació més destacada de la poesia catalana del segle XV i supera l'herència trobadoresca anterior, tot i que utilitza alguns dels elements propis de l'amor cortés, com ara l'ús del senyal PLENA DE SENY (bordó 9) per adreçar-se a la dama. De fet, l'obra de March ha estat classificada segons la temàtica, i aquest poema pertany als cants d'amor, en què sovint expressa la seua lluita interior entre l'amor espiritual i el carnal. Més en concret, les cobles del cicle "Plena de seny" es caracteritzen per les comparacions que el poeta estableix entre ell mateix i altres personatges, com ocorre en aquest cas.
Quan analitzem l'estructura, observem que es tracta d'una octava clàssica, típica del Segle d'Or, amb mètrica 4 + 6 i rima consonant ABBACDDC acompanyada per una tornada de 4 versos també decasíl·labs amb cesura en què es repeteix la rima CDDC de la cobla, cosa que aporta unitat al conjunt. A la rima de la composició es combinen la masculina (b. 2 i 3 ; 5 i 8; 9 i 12) amb la femenina ( v. 1 i 4; 6 i 7; 10 i 11). Açò provoca musicalitat, a la qual també contribueix el ritme: identifiquem un ritme constant en cada primer hemistiqui TAAT, seguit de ATATAT als bordons 2,3,4,6,7 i 8.
Podem establir-hi una divisió en 3 parts: la primera abasta els tres primers bordons i relata què fan els altres en dies de tempesta; la segona part i més extensa relata què fa el jo líric (en contraposició a la resta de la gent) i quina relació té amb un "senyor" ben especial; la tercera part coincideix amb la tornada i ens explica que el jo líric controla els seus desitjos i pensaments per poder seguir endavant amb valentia.
Els mots clau més destacats fan referència a:
* la climatologia: tempesta, neu -que s'oposen a focs, descalçs, nua-
* el feudalisme: servint, senyor, vassall, homenatge, guardó
* l'interior del jo líric: desigs, coratge, pensaments, lo cor
El tema del poema és la singularitat del jo líric ja que ell no fa com els altres -que ballen prop del foc- (bordons 2-3-4) sinó que serveix una dona. Aquesta relació d'amor està ací personificada com un senyor feudal: la serveix en condicions d'igualtat, sense relacions de vassallatge (que implicaria inferioritat o supeditació) (bordons 5-8). D'aquesta relació igualitària el jo líric serà recompensat (bordó 8). Per això en el seu camí sobre les dificultats (despullat i descalç sobre la neu, bordó 4) el jo líric trau coratge (bordó 11) i talla pensaments negatius (bordó 9) perquè vol avançar i no defallir (bordó 12).
Quant a les coordenades espaciotemporals, convé destacar l'element simbòlic de "mon ribatge" (bordó 10), símbol de l'interior del jo líric, lloc d'on extirpa els mals pensaments (males herbes, b. 10). També és interessant el contrast entre la situació espacial de les gents (prop del foc festejant , b.2) i el camí dur i solitari del jo líric (b.4); són situacions simbòliques que, contraposades, il·lustren la singularitat i la soledat del jo líric.
Pel que fa al temps, usa un present atemporal (vaig -4-, son -1-, tall -9-) que li aporta vigència al missatge. D'altra banda també usa el passat per narrar el flashback en què detalla el passat del senyor al qual "serveix": un senyor que no va ser mai vassall anteriorment (b.5) ni va fer mai la cerimònia de l'homenatge (b.6), que en temps del feudalisme establia lligams de submissió entre cavallers i els seus senyors feudals. Per aquest motiu déiem que es tractava d'un "senyor" ben especial. Ausiàs March ens està presentant un amor no submís.
Pel que fa a la veu del jo líric, apareix amb rotunditat al primer bordó (Jo son aquell), expressió típica dels trobadors que March fa seua; vaig sobre neu (b.4); tall (v.9). És un jo descrit amb valentia, originalitat -no fa el que fa tothom- i decisió: talla les herbes abans que no cresquen les males herbes, imatge metafòrica que significa que ell talla els pensaments i desigs roïns del seu interior. Interpel·la a la dona gràcies al senyal "plena de seny" (b.9), ubicat -com era típic- a l'inici de la tornada. La relació amb ella està comparada a la d'un servidor -ell- que té com a senyor feudal algú que no entén de servituds: és a dir, la relació home-dona sembla ser igualitària (sense vincles d'homenatge) i entre ells preval el cor salvatge (b.7), sense domesticar. El senyor (la personificació de l'amor) li desitja al jo líric que tinga recompensa (b.8) en el seu camí ple de dificultats.
Si observem ara les seqüències textuals, destaquem la narració inicial en què compara el comportament dels altres (b.2) i el seu (b.4); tot seguit apareix una descripció breu però colpidora del jo líric (b.4) i tota la resta del poema torna a ser una narració. Es retrotrau al passat en els bordons 5-7 quan detalla el passat del "senyor feudal" a qui ja identifiquem com l'amor.
A més a més de la funció poètica, que és utilitzada per tal de crear bellesa amb el llenguatge, també predomina la funció expressiva quan parla de "mon coratge" (b.11), del seu interior; l'apel·lativa es concreta amb la interpel·lació al tu líric mitjançant el senyal; la representativa inclou els bordons 5-8 i és important ja que els fets relatats (el comportament de l'amor explicat com un senyor feudal) cobren importància per al tema del poema, com hem vist.
Pel que fa al registre, a pesar de ser un poema del segle XV, aquesta versió actualitzada ens permet observar un ús senzill del llenguatge, només alterat per: "el ven esment" (6), "mon ribatge" (10), "sia entés" (11). Per això podem afirmar que Ausiàs March pretén escurçar la distància amb el lector, pretén ser fàcilment comprés. A pesar d'això utilitza oracions compostes -tota la primera cobla és una única oració- ja que la complexitat del tema exposat necessita ser expressada mitjançant proposicions elaborades. Però al final afig una oració simple que pretén aclarir la metàfora dels bordons 9 i 10.
Aprofundint en les figures retòriques, en efecte destaca aquesta metàfora que identifica les males herbes d'un ribatge amb els mals pensaments del jo líric, que ell talla abans que no cresquen. Així exposa de manera poètica el seu estat d'ànim, individualitzat, singular, ja que ell camina sobre la neu descalç mentre que la resta de la gent busca el foc (protecció, calor) quan hi ha tempesta (dificutats en l'amor). Ell s'arrisca a seguir la relació amb ella. Amb aquesta antítesi foc-neu, es fa evident que el jo líric és únic.
Per últim, convé afegir la metàfora del senyor feudal que mai fou vassall (5-8) que, com ja hem dit, defineix una relació amorosa basada en la igualtat home-dona. Per tal que el jo líric trobe recompensa, talla els seus mals pensaments, pensaments que podrien referir-se, potser, a dubtes sobre si ella també l'estima igual, dubtes sobre si la relació té o no futur, etc.
Per tant, i com a conclusió, aquest poema amorós utilitza l'antítesi [entre foc-neu; neu-descalç; mai vassall-senyor] per demostrar que ens trobem davant d'un jo líric singular, que no es comporta com tots: ell està decidit a seguir un camí dur (descalç per la neu) que trenca l'ordre establert (un senyor que mai fou vassall) i que pretén la igualtat entre amat i amada. Malgrat les dificultats, el jo líric està esperançat (ja que espera recompensa) i per això farà l'esforç de tallar els pensaments i desigs roïns.
Amb aquesta temàtica, March demostra trencar els tòpics de l'amor cortés (en què la dona -midons- es considerava superior a l'home) , i aprofita l'expressió poètica per tal d'exposar dubtes i sentiments sincers d'un home que ama.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada