Puix me trob sol en amor, a mi sembla...Ausiàs March_COMENTARI_

Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d'aquelles que·ls avenen.



Aquesta cobla, que inicia el poema XCIV, pertany als cants de mort d'Ausiàs March, entesa aquesta com el moment en què l'amor es purifica. Després del dilema entre els dos tipus d'amor, quan compon aquests cants de mort el poeta es decanta per l'amor de caire espiritual (pur com l'or) ja que l'amor carnal acaba quan el cos i la imatge física desapareixen.

La cobla que analitzem està composta per decasíl·labs clàssics 4+6. No presenta rima però el fet d'utilitzar mots plans (també anomenats paroxítons o femenins) al final de cada vers li aporta uniformitat a la composició, resultat també aconseguit gràcies al ritme: al primer hemistiqui presenta una combinació TAAT, mentre que al segon hemistiqui trobem AATAAT als bordons 1 i 3; i ATATAT als bordons 4,5,7 i 8.

El tema es resumeix al bordó 5: l'amor de l'amant no només perdura malgrat la mort de la dona, sinó que esdevé augmentat. El poema estableix un contrast entre l'amor que sent ell (amor després de la mort de la dona estimada) i l'amor dels altres, un amor merament físic, que sol acabar amb la mort. Els altres no el creuen a ell, però ell els perdona. La contraposició a què ens referim ve accentuada pels camps semàntics. Així, d'una banda hi trobem els mots referits als sentiments del protagonista (amor, am, trob sol, perdon) i també les paraules que reflecteixen la pèrdua de la dona (mort, fina -el verb finar és sinònim de morir-, absença). Tots dos camps s'oposen frontalment a l'altre grup antagonista, la col·lectivitat abundant i anònima incapaç de sentir com ell: gents, algú, no creure, creguen, avenen.

Tot i que a la cobla que ens ocupa no hi ha refèrencies espacials, convé remarcar la importància del temps: el poeta ha triat el present atemporal, especialment important als bordons 3, 5 i 6, en què més present és el jo líric.

Se'ns el descriu sol (bordó 1), estrany (2), acompanyat d'un amor permanent (4); és misericordiós amb aquells que no el creuen i per tant incomprés (6-7-8). Està ara amant-la més (5), ara que ella ha mort.
Temporalment, el poema és produït després de la mort de la segona esposa de March, Joana Escorna. Ella és el tu líric que apareix al bordó 5: am a vós.

Quant a les seqüencies textuals, hi trobem inicialment una descripció (sol), que no és detallada, però acompleix l'objectiu d'individualitzar el protagonista perquè el diferencia de la resta d'amants. Tot seguit apareix la narració en què contraposa, als bordons 3 i 4, l'amor dels altres, limitat i caduc, amb el seu, que roman, que no acaba. Després hi ha una apel·lació a ella, a l'amada morta. S'hi adreça sense el senyal, però li confessa que el seu amor és superior ara (5). Finalment la cobla inclou una narració en què exposa que molta gent només creu allò que li ocorre (experiències semblants a les pròpies, b.8) i per això no el creuen a ell. Malgrat aquesta incredulitat, ell els perdona (b.6).

Per tal d'expressar aquestes seqüències, en aquesta peça lírica es fa servir un llenguatge que a continuació comentarem. La versió actualitzada d'aquest poema ens permet identificar un registre senzill amb pocs arcaismes (només "finar"-sinònim de finir- o "avenen"-s'esdevenen, ocorren, b.8).
La resta de mots s'entenen amb facilitat, per tant podem afirmar que March pretenia adreçar-se al lector amb proximitat, fer-se entendre de manera planera.

Quant a la sintaxi destaquem l'ús de juxtaposades unides per dos punts amb valor causal (b.2 i 6). Tota la cobla és una única oració composta ja que la comparació dels seus sentiments amb els dels altres demana una expressió elaborada amb complexitat, a pesar del llenguatge majoritàriament accessible que hem descrit. Per tal d'establir aquest contrast, utilitza els nexes "ans" (5) i "sinó" (8).

Les figures retòriques més remarcables es refereixen al pla semàntic, a la traslació del sentit de les paraules. Així, al bordó 5, essencial, Ausiàs March fa servir l'antítesi mort-vida i simultàniament elabora una hipèrbole (el sentiment és ara encara més intens). També destaquem la paradoxa dels bordons 3 i 4 (a les gents els ocorre que se'ls acaba l'amor, i a mi no). S'accentua, per aquest procediment retòric, la singularitat del jo líric, el qual està sol (1) i se sent estrany (1) quan es compara amb les gents (3), amb aquells (7). El motiu? Ell és "el més pus amador", l'estima del qual envers l'aimia no és fins a la mort, sinó que ultrapassa tal frontera amb escreix.