Literatura catalana mevieval. Text 1
RAMON LLULL. Llibre d'Amic i Amat Segle XIII (fragments adaptats)
2. Els camins pels quals l'amic recerca el seu amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors; i il·luminats d'amors.
28. Tingué son l'amic, que molt havia treballat per cercar el seu amat, i tingué por d'oblidar el seu amat. I plorà perquè no s'adormira i el seu amat fóra absent del seu pensament.
35 -Digues, ocell que cantes d'amor al meu amat: per què em turmenta amb amor, qui m'ha agafat per a ser el seu servidor? Respongué l'ocell: -Si no sostenies treballs per amor, amb què amaries el teu amat?
45. Dos són els focs que escalfen l'amor de l'amic: el primer és bastit de desitjos, plaers, pensaments; l'altre està format per temor, patiments, i de llàgrimes i de plors.
70. Les vies de l'amor són llargues i breus, i això perquè l'amor és clar, pur, net, vertader, subtil, simple, fort, diligent, lluminós, abundós de nous pensaments i d'antics records.
100. La llum de la cambra de l'amat anà a il·luminar la cambra de l'amic, per fer fora les tenebres i omplir-la de plaers, de sentiments i de pensaments. I l'amic llevà de la cambra totes les coses, perquè hi cabera el seu amat.
168. Estava pres l'amic en la presó d'amor: Pensaments, desigs i records el vigilaven i l'encadenaven perquè no fugira del seu amat; els desànims el turmentaven; la paciència i l'esperança el consolaven. L'amic es moria, però l'amat li demostrà la seua estima i reviscolà l'amic.
257. Sembrava l'amat diverses llavors en el cor del seu amic, d'on naixia i fullava i granava i floria un fruit solament. I la qüestió era si d'aquell fruit podien nàixer diverses llavors.
Literatura catalana medieval. Text 2
RAMON LLULL, Llibre de les bèsties (fragment adaptat) Segle XIII
Quan el Lleó va demanar al Paó què podia menjar, el Paó li contestà que no ho sabia, però que pressentia que el Bou havia de morir en poc de temps, segons significava el seu mal alé corromput. El Lleó tingué intenció de menjar-se el Bou, però anava contra la seua consciència matar-lo, perquè li havia promés lleialtat i perquè el Bou l'havia servit llargament i d'ell es refiava. Quan na Renard veié que el rei dubtava a menjar-se el Bou, s'acostà al rei i li digué que per què no es menjava el Bou si aviat havia de morir per malaltia, segons coneixia el Paó, i, més encara, quan és la voluntat de Déu que el rei tinga les seues necessitats satisfetes tantes vegades com siga menester. El Lleó respongué a na Renard i digué que per res no trencaria sa fe al Bou; perquè li ho havia promés.
-Senyor -digué na Renard- us menjareu vós el Bou, si jo li faig dir a ell que el mengeu i si ell us fa lliure de la fe que li heu promés?
I el Lleó respongué que sí.
Aleshores na Renard se n'anà a buscar el Corb, que tenia molta fam, i li digué aquestes paraules:
-El Lleó té fam i jo tractaré que mate el Bou, que és molt gras i bastarà per a (menjar) tots, ja que és una bèstia gran. Farem així: si el Lleó diu, davant teu, que té fam, tu t'ofereixes al rei i li dius que et menge. Però ell no et menjarà perquè jo t'excusaré i ell no eixirà del meu consell, perquè fa tot el que jo li aconselle. Aleshores jo m'oferiré al rei perquè em menge, però tu li diràs que jo no sóc bo per a menjar, que la carn de rabosa és malsana.
(...)
Na Renard digué al Bou que el Lleó li havia promés fidelitat i que no li faria traïció, i aconsellà al Bou que s'oferira al Lleó perquè el menjara, si li era necessari. El Lleó s'alegraria molt i, tant per l'oferiment que feia el Bou com per el deute que tenia amb ell, no li faria cap mal.
-I encara -afegí na Renard- jo us ajudaré en tal manera que el Lleó no us farà cap vilania ni cap dany.
Quan na Renard tingué totes les coses ordenades, anà davant del Lleó amb el Bou i el Corb. El Corb es presentà i digué que coneixia que el Lleó tenia fam i li digué que el menjara. Na Renard respongué i excusà el Corb dient que no era carn que convingués a menjar de rei. Després d'aquestes paraules na Renard digué al rei que se la menjara, però el Corb digué que la carn de na Renard era malsana per a menjar. Aleshores el Bou, amb paraules semblants, s'oferí al Lleó i li digué que el menjara, que ell era gran i gras i tenia bona carn per menjar. Llavors el Lleó matà el Bou i el rei, na Renard i el Corb menjaren del bou a tota llur voluntat.
Literatura catalana medieval. Text 3
JAUME I (1208-1276) Llibre dels fets (fragment adaptat) Segle XIII
Hi havia dos frares predicadors, per nom fra Pere de Lleida i un altre, que vingueren a Nós. Fra Pere digué que volia parlar amb Nós a part, i ens va dir que se'n volia anar i que no hi romandria. Nós li vam preguntar:
-Per què us en voleu anar? Ací sou molt necessari: una per predicar, l'altra perquè si a algú li arribava l'hora de la mort, millor sabríeu vós donar penitència que no un capellà.
Ell respongué:
-Jo us diré per què me'n vull anar: més de setanta cavallers i hòmens honrats dels millors d'aquest lloc han parlat amb mi i diuen que se n'aniran, de dia o de nit, tan aviat com vós us n'aneu.
I Nós li diguérem:
-Açò és gran meravella: que ells hagen guanyat la batalla, que Nós els hàgem indemnitzat els cavalls que han perdut i els hàgem dit que proveirem les seues necessitats; i ara diuen que no es poden esperar fins a Pasqua, que no falten sinó dos mesos, i Nós vindrem ací amb la nostra host i anirem a assetjar València!
-Sapieu -respongué ell- que s'ha fet el “via fora!” Si vós us n'aneu, se'n van ells. I jo no hi romandré, que no vull morir fins que Déu ho vulga.
-Aneu-vos-en. Aquesta nit hi pensarem i us retrem resposta demà al matí.
Se n'anà i ens deixà en gran preocupació i pensament, perquè semblava obra d'aranya que tant hi haguérem posat i que ho perdérem tot en una hora. Que tot el que havíem pres amb tan gran despesa i amb tan gran honor ho haguérem retingut, i que ara ho desemparàrem tot. Ens vindria un gran dany i un gran mal barrejat amb vergonya.
Ens n'anàrem a gitar i no volguérem descobrir aquelles paraules a ningú que estiguera amb Nós. Encara que era el mes de gener, ens giràrem més de cent vegades en el llit i suàvem també com si fóssem en un bany. Després de molt pensar ens adormírem per cansament. Quan vingué entre mitja nit i l'alba ens tornàrem a despertar i tornàrem al nostre pensament (...) i pensàrem que si amb ajuda de Déu i de la seua Mare havíem conquerit des Tortosa fins a Borriana ara no podíem perdre el que havíem guanyat.
Al matí vam anar a l'església de Santa Maria i vam convocar el consell. Vam demanar a Fra Pere si acceptava que no tinguéssem en secret allò que ens havia dit. I ens respongué que no, que li plaïa molt que ho descobríssem.
Quan tinguérem a tots reunits davant de Nós, els vam dir:
-Barons, vosaltres sabeu la gràcia que Déu Nostre Senyor ens ha fet en la nostra joventut; sabeu del fet de Mallorca i de les altres illes, i que hem conquerit des de Tortosa fins ací. Vosaltres heu estat ajustats per a servir Déu i a Nós! I ara fra Pere em diu que us en voleu anar si Nós ens n'anem. Molt em meravella! Però com que entenem que el que us pesa es la nostra anada -ens posàrem de peu i seguírem dient- Nós prometem que no passarem Terol ni el riu Ulldecona fins que hagem conquerit València. Demanarem a la reina i la nostra filla que vinguen. Així s'entendrà la voluntat que tenim de romandre i de conquistar aquest regne.
Quan oïren aquestes paraules, tots els que eren a l'església es posaren a plorar. I se n'anaren pagats del bon menjar de les paraules que els havíem dit.
Literatura medieval catalana. Text 4
BERNAT DESCLOT Crònica (Segona meitat del segle XIII. Fragment adaptat)
Aquestes gents que tenen per noms almogàvers són unes gents que no viuen sinó d'armes. No estan en ciutats o en viles, sinó en muntanyes i en boscos. Guerregen sovint amb el sarraïns: entren en el seu territori una jornada o dues, robant i apresant, i agafen molts sarraïns i també altres béns i riqueses. D'aquest guany viuen. Els almogàvers són capaços de sofrir moltes privacions que cap altre home no podria sofrir, que bé poden estar dos dies sense menjar, si els és necessari, o menjaran herbes del camp, que d'això no se'n preocupen gens. Els seus cabdills són aquells que els guien, que coneixen el territori i saben els camins. I no porten sinó una túnica o una camisa molt curta, ja siga estiu o hivern. A les cames duen unes calces estretes de cuir i als peus unes bones avarques, també de cuir. Tenen un bon punyal i una bona corretja, i un foguer a la cintura. Cadascun té una llança i dos dards i un sarró de cuir a l'esquena, en què porta els seu pa per a dos o tres jorns. Són gent molt forta o molt lleugera per a fugir o per a encalçar. I són catalans, aragonesos i serrans.
Literatura catalana medieval. Text 5
PERE III EL CERIMONIÓS Crònica (fragment adaptat) segle XIV
És veritat que Nós, per la rebel·lió que ens havien fet els de la ciutat, érem del parer que la ciutat fos cremada, destruïda i sembrada de sal, de manera que mai cap persona no hi habitara. Però gran part del nostre consell ens ho desaconsellà, al·legant-hi tres raons especials.
La una, que pels criminals no havien de ser condemnats els justs –Déu hauria perdonat els habitants de Sodoma i Gomorra si hi hagués trobat deu justs. I era cert que molts habitants de València havien estat al nostre costat sense témer perdre els béns que tenien. L’altra fou que la ciutat de València, en el passat havia fet grans i assenyalats serveis als nostres predecessors i a Nós, per la qual cosa li havíem de tenir consideració. La tercera raó era que si destruíem aquesta ciutat, minvaríem el poder de la nostra corona, perquè no hi ha rei que tinga tres millors ciutats com Nós tenim: això és Saragossa, València i Barcelona.
Per aquestes raons temperàrem la ira que teníem contra aquest poble, però no volguérem que la ciutat passara sense cap càstig. Per això decretàrem aquestes cinc coses: La primera, que l’indult no s’estenga als morts; perquè, si són trobats culpables, els puguem confiscar els seus béns. La segona, que no comprenga els nobles. La tercera, que no comprenga els servidors de la casa reial. La quarta, que s’aplique justícia corporal als rebels més destacats. I la cinquena, que els privilegis de la ciutat tornen a la nostra mà (...)
Quan vam acabar tots aquests treballs , vam entrar en la ciutat poderosament, amb el nostre exèrcit. Vam anar a la Seu a fer reverència al Nostre Senyor Déu. Després vam parlar al poble, explicant-li moltes coses del crim que s’havia comés contra Nós, però que Nós, com a rei misericordiós, els havíem perdonat.
(...)
Entre els rebels hi havia un barber de nom Goçalbo que, quan hi hagué l’avalot en la ciutat, vingué al nostre palau amb quatre-cents homes armats, i ens obligà a Nós i a la reina a ballar amb ells mentre cantava aquesta cançó:
-Mal haja qui se n’irà
encara ni encara...
I Nós li diguérem quan li donàrem sentència (a morir torturat)
-I qui us turmentarà
tot seguit, tot seguit?
N’hi hagué alguns que foren arrossegats i penjats, altres solament penjats. Dels quals n’hi hagué alguns a qui fou donat a beure el metall de la campana de la Unió que havien fet. La campana estava a la Sala de la Casa del Consell i quan repicava membres i diputats de la Unió es reunien de seguida. Per això era cosa justa que begueren el licor de la seua campana.
