[RESUM]
Pere Pons sosté que Javier Ruibal és un cantant d’aires flamencs que té una gran qualitat artística i una obra considerable, amb discs com Contrabando, Duna o Cuerpo Celeste. Acompanyat pel guitarrista Tito Alceo, ha fet un recital que ha estat molt ben acollit pel públic. Tanmateix, la indústria discogràfica no l’ha pres en consideració.
[TEMA]
Més enllà de la constatació d’un acte concret, Pere Pons reivindica la figura artística i la qualitat de l’obra d’aquest cantant gadità. El títol evidencia aquesta intenció. És, per tant, un títol temàtic que se centra en la dimensió de l’artista que resumeix en una gradació d’adjectius, “gran, immens, gegant”.
[ESTRUCTURA]
Externament, el text es divideix en quatre paràgrafs. El primer, que té una funció introductora, serveix per destacar la talla artística de Ruibal, -tot contrastant-la amb la d’altres cantants més coneguts, però que qualifica de cantaires) i per referir l’èxit que va obtenir a l’auditori. El segon paràgraf en presenta la discografia i valora les sensacions que transmeten les seues cançons. El tercer se centra en la lloança del guitarrista Tito Alceo. Finament, el darrer paràgraf és una crítica a la indústria de la música per no haver-se adonat de la qualitat i les possibilitats d’aquest cantautor.
En tant que la tesi s’evidencia de bon començament és un text anticlimàtic i té una estructura analitzant: acumula opinions per sostenir la seua tesi. Es pot dir que la forma de fer progressar la informació és de temes derivats, ja que –com es destacava en l’anàlisi de l’estructura- se centra en diversos aspectes de la figura de Javier Ruibal: la dimensió artística, la discografia, els cantant que l’acompanyen o el tracte que rep de les discogràfiques .
[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Aquest text pertany a l’àmbit periodístic: ha estat publicat en el diari Avui, el 22 de febrer de 1999. Es tracta d’una ressenya crítica i, lògicament, presenta les característiques d’aquest gènere: Pere Pons és un especialista en música que exposa el seu punt de vista personal sobre l’obra de Javier Ruibal. En aquest sentit, el text es construeix a partir de judicis de valor que reflecteixen els gustos estètics del crític. En canvi, la càrrega informativa o els judicis de fet són secundaris. Per això es pot afirmar que és un text argumentatiu, tot i que conté fragments -seqüències- expositius. El periodista desplega tot un conjunt de recursos que pretenen persuadir el lector a través del reforçament de la càrrega volitiva, és a dir, influir en els sentiments de l’altre apel·lant a arguments emocionals, a judicis de valor. En aquesta ressenya crítica hi ha la intenció de reivindicar la dimensió artística d'aquest cantant i, a més, pretén incidir sobre el comportament del lector perquè implícitament li recomana que escolte les seues cançons de Javier Ruibal.
[VARIETAT LINGÜÍSTICA]
En el text, hi ha poques marques dialectals, tret d'una terminació de subjuntiu en “-i” (li faci ombra), o l'ús del possessiu “seva” (la seva itinerant discografia), cosa que ens permet adscriure al bloc dialectal del català oriental. Com pertoca a una ressenya crítica publicada en un mitjà de comunicació de masses -com és un periòdic- i adreçada, per tant, al gran públic, està escrita en un registre estàndard. Evita tecnicismes i empra un llenguatge d'ús habitual, ple expressions col·loquials -”no té qui li faci ombra”, frases fetes -”posar-se a butxaca” i imatges -”centrifugació auditiva”.
[FUNCIONS/PRESSUPOSICIONS]
Tot això fa un text viu que pot llegir qualsevol lector encara que desconega Ruibal o no li interesse el gènere musical a què pertany aquest artista. De fet, com assenyalàvem més amunt, la ressenya inclou fragments expositius que informen sobre l'estil, l'obra o l'actuació de Ruibal. En aquestes seqüències predomina la funció referencial del llenguatge. Tanmateix, Pons pressuposa que els lectors -si més no, una part- tenen uns certs coneixements de l'obra de Ruibal: per això l'escrit té un to reivindicatiu, apologètic. En aquestes parts, predomina les funcions expressiva i expressiva del llenguatge.
[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT]
Cal dir que Pons contrueix el seu article a partir de les seues pròpies opinions: l'ús de la primera persona -”afirmaré”, “em refereixo”- ho subratlla. Pons no recorre a opinions d'altres crítics ni hi inclou altres veus. Per tant, no hi ha polifonia ni intertextualitat. Tan sols remet a la discografia -en cita els títols- de Ruibal per justificar una opinió personal.
[MODALITZACIÓ]
D’acord amb la intenció reivindicativa i persuasiva i al posicionament personal de l'escriptor, aquest és un text fortament modalitzat. D’antuvi, té un to vindicatiu de la figura de Ruibal i, alhora, crític amb altres cantants i amb el món de les discogràfiques. Tot i que predominen les oracions en tercera persona –cosa que faria pensar en un escrit objectiu i bàsicament explicatiu-, té una forta càrrega valorativa o, el que és el mateix, subjectiva. Ho deixa clar de bon principi: “Una vegada més, i sense cap ànsia de repetir-ho, afirmaré...” i ho reafirma emprant oracions negatives, “no tenen en consideració”, “no té qui li faci ombra” , dubitatives “Potser ja ha arribat l’hora” o exclamatives “ells s’ho perden”. A més, utilitza un lèxic marcadament valoratiu: ja es tracte de substantius -“cantaires” “centrifugació” “condemna”, “lament”- d’adjectius –“autèntics”, “itinerants” “excels” “brillant”-de verbs –“foragitar” “levitar” “s’encongeix”, “s’ho perden” o d’adverbis –“curiosament”, “senzillament” Però sobretot destaca l’ampli ventall de figures retòriques amb què farceix el text i que de vegades acumula de forma massiva. Són metàfores –“la talla artística... supera amb escreix l’XXL”, “la centrifugació auditiva” “condemna gravitatòria – , comparacions –res a envejar a la d’un Serrat-, hipèrboles –“un gegant que...”-, personificacions –(cançons) que pessiguen els malucs-, sinestèsies –“pura fragància feta melodia” “aromes més diverses” “calideses sensorials”. Una atenció especial mereix també l’ús de frases fetes –“va posar-se a la butxaca”, “no té qui li faci ombra”.
[COHESIÓ]
Estem davant d'un text ben construït, ben cohesionat, gràcies una xarxa de relacions que es crea gràcies a l'ús dels mecanismes de referència lexicosemàntica i gramatical. Pel que fa als primers, cal destacar la repetició i la sinonímia de termes clau -cançó, obra, melodia.., cantant, artista..; la relació entre hiperònims -discografia, sensacions, indústria [musical]...- i hipònims -Duna, Contrabando..., calidesa, aroma, fragància... o promotors, emissores, gent de la indústria...; camps semàntics referits a la música -cançó, cantaire, Serrat...- o a les sensacions i a les qualitats artístiques de l'obra de Ruibal -aire flamenc, esperit mediterrani, essència meridional, aromes...; el contrast i la comparació -cantant, cantaire, Serrat, Tito Alceo... Un recurs de cohesió semàntica són les figures retòriques que ja hem esmentat en el paràgraf anterior.
Pel que fa a la cohesió gramatical, cal remarcar l'anàfora pronominal, -li [al públic]impedia levitar per ovacionar-lo [Ruibal], ells [els executius de la indústria] s'ho [comercialitzar l'obra de Ruibal] perden-; l'el·lipsi -Al sarró, [Ruibal té] un grapat de cançons -; l'ús dels possessius i els demostratius -seva [de Ruibal] itinerant discografia-, tots aquells [la gent de la indústria]que, ací emprat catafòricament- També podem subratllar els elements díctics -De nou, aquesta vegada, ...-que fan referència al temps en què es va fer el recital o al moment en què s'escriu l'article, al febrer de 1999: “potser ja ha arribat l'hora”. Els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions també funcionen com un element cohesionador. Serveixen per presentar conclusions -La cosa és clara: ells s'ho perden-, marcar elisions -al sarró, un grapar de cançons-, fer incisos -una vegada més, i sense cap ànim de repetir-ho, o ...-i em refereixo a...- o fer enumeracions.
[OPINIÓ PERSONAL]
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.
D’acord amb la intenció reivindicativa i persuasiva i al posicionament personal de l'escriptor, aquest és un text fortament modalitzat. D’antuvi, té un to vindicatiu de la figura de Ruibal i, alhora, crític amb altres cantants i amb el món de les discogràfiques. Tot i que predominen les oracions en tercera persona –cosa que faria pensar en un escrit objectiu i bàsicament explicatiu-, té una forta càrrega valorativa o, el que és el mateix, subjectiva. Ho deixa clar de bon principi: “Una vegada més, i sense cap ànsia de repetir-ho, afirmaré...” i ho reafirma emprant oracions negatives, “no tenen en consideració”, “no té qui li faci ombra” , dubitatives “Potser ja ha arribat l’hora” o exclamatives “ells s’ho perden”. A més, utilitza un lèxic marcadament valoratiu: ja es tracte de substantius -“cantaires” “centrifugació” “condemna”, “lament”- d’adjectius –“autèntics”, “itinerants” “excels” “brillant”-de verbs –“foragitar” “levitar” “s’encongeix”, “s’ho perden” o d’adverbis –“curiosament”, “senzillament” Però sobretot destaca l’ampli ventall de figures retòriques amb què farceix el text i que de vegades acumula de forma massiva. Són metàfores –“la talla artística... supera amb escreix l’XXL”, “la centrifugació auditiva” “condemna gravitatòria – , comparacions –res a envejar a la d’un Serrat-, hipèrboles –“un gegant que...”-, personificacions –(cançons) que pessiguen els malucs-, sinestèsies –“pura fragància feta melodia” “aromes més diverses” “calideses sensorials”. Una atenció especial mereix també l’ús de frases fetes –“va posar-se a la butxaca”, “no té qui li faci ombra”.
[COHESIÓ]
Estem davant d'un text ben construït, ben cohesionat, gràcies una xarxa de relacions que es crea gràcies a l'ús dels mecanismes de referència lexicosemàntica i gramatical. Pel que fa als primers, cal destacar la repetició i la sinonímia de termes clau -cançó, obra, melodia.., cantant, artista..; la relació entre hiperònims -discografia, sensacions, indústria [musical]...- i hipònims -Duna, Contrabando..., calidesa, aroma, fragància... o promotors, emissores, gent de la indústria...; camps semàntics referits a la música -cançó, cantaire, Serrat...- o a les sensacions i a les qualitats artístiques de l'obra de Ruibal -aire flamenc, esperit mediterrani, essència meridional, aromes...; el contrast i la comparació -cantant, cantaire, Serrat, Tito Alceo... Un recurs de cohesió semàntica són les figures retòriques que ja hem esmentat en el paràgraf anterior.
Pel que fa a la cohesió gramatical, cal remarcar l'anàfora pronominal, -li [al públic]impedia levitar per ovacionar-lo [Ruibal], ells [els executius de la indústria] s'ho [comercialitzar l'obra de Ruibal] perden-; l'el·lipsi -Al sarró, [Ruibal té] un grapat de cançons -; l'ús dels possessius i els demostratius -seva [de Ruibal] itinerant discografia-, tots aquells [la gent de la indústria]que, ací emprat catafòricament- També podem subratllar els elements díctics -De nou, aquesta vegada, ...-que fan referència al temps en què es va fer el recital o al moment en què s'escriu l'article, al febrer de 1999: “potser ja ha arribat l'hora”. Els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions també funcionen com un element cohesionador. Serveixen per presentar conclusions -La cosa és clara: ells s'ho perden-, marcar elisions -al sarró, un grapar de cançons-, fer incisos -una vegada més, i sense cap ànim de repetir-ho, o ...-i em refereixo a...- o fer enumeracions.
[OPINIÓ PERSONAL]
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.
@Miquel Roda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada