Els factors polítics

ELS FACTORS POLÍTICS

[RESUM]
Al llarg de la història els factors polítics han estat determinants perquè desapareguen moltes llengües arreu del món. El primer lloc, la conquesta i colonització d'Amèrica, Àsia i Oceania fa que les llengües europees ocupen els àmbits d'ús de prestigi (l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació) en detriment de les autòctones. En segon lloc, amb la creació dels estats nacionals, la idea “un estat, una llengua” va comportar que les funcions formals es reservaren a les llengües dominants en cada estat. Tot aquest procés ha generat una enorme pressió perquè es deixen de parlar les llengües no dominants i per subjugar i assimilar lingüísticament la població autòctona. Per això són determinants les decisions que els estats prenen sobre l'oficialitat -o no- d'aquestes llengües i el seu ús en àmbits formals.

[TEMA]
Així doncs, el tema del text és la importància dels factors polítics en la supervivència o desaparició de les llengües en el món, tant al llarg de la història com en l'actualitat. El títol s'hi refereix d'una forma general: esmenta els factors polítics, però, d'antuvi, el lector no sap a quin camp fan referència. Tanmateix, si llig la referència del text pot suposar que tractarà de la repercussió de les decisions polítiques en l'existència de les llengües; un tema que interessa especialment a la sociolingüística.

[ESTRUCTURA]
Aquest text s'estructura en quatre paràgrafs. El primer afirma la tesi -els factors polítics són determinants en la pèrdua de llengües arreu del món- i analitza un primer factor: la colonització del “nou” món per les potències europees. En el segon paràgraf es presenta un altre fet: la idea “una llengua, un estat” que s'estén per Europa. El tercer descriu la conseqüència que comporten aquests factors: la subjugació i l'assimilació lingüística. Per acabar, el quart paràgraf posa l'èmfasi en el fet que avui el futur de moltes llengües depén de les mesures polítiques que adopten els estats, i que poden actuar en un sentit positiu o negatiu.

L'estructura interna és analitzant: la primera oració anuncia la tesi que, tot seguit, és explicada. Així, els factors polítics són l'hipertema a partir del qual es generen temes derivats: la colonització, les llengües estatals, l'assimilació, les polítiques actuals. D'aquesta manera s'assegura la coherència del text.

[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Estem davant d'un fragment de l'Informe sobre les llengües del món. Síntesi, escrit per Esti Amorrortu i altres autors i publicat pel Centre UNESCO de Catalunya l'any 2005. Pertany, doncs, a l'àmbit acadèmic. És tracta d'un informe, un tipus d'escrit que analitza una situació o uns fets i que acostuma a estar escrit per especialistes -podem suposar que els autors són lingüistes, són tècnics. És un text expositiu: la informació està clarament ordenada, tot presentant una relació de causa-efecte, els enunciats són objectius -en tercera persona i l'emissor es manté al marge-, predomina l'eix del passat perquè fa referència a factors històrics, però també hi ha un ús abundant del present. El text presenta uns fets objectius que tenen una finalitat informativa -transmet dades històriques. Ara bé, en la mesura que aquestes dades justifiquen la tesi inicial, també tenen una dimensió argumentativa.

[VARIETAT LINGÜÍSTICA/ FUNCIONS]
El text està escrit en un registre estàndard i amb un grau de formalitat mitjà-alt: abunden els tecnicismes -colonització, diversitat lingüística, assimilació...-, té una alta densitat informativa (no hi ha exemples ni digressions) i està ben estructurat. És el que correspon a un text acadèmic i formal. En aquest fragment, no s'hi troben marques dialectals. Abunden les oracions en tercera persona, tenen un to neutre i impersonal (l'emissor no hi és present; en algun moment, però, sí que s'hi manifesta com quan posa cometes a “nou” món, per subratllat l'ús etnocèntric d'aquest concepte), cosa que és correspon amb el predomini de la funció referencial del llenguatge.

[PRESSUPOSICIONS]
L'escrit s'adreça a un lector informat, amb un certs coneixements històrics i lingüístics, i avesat a llegit textos acadèmics. Es pressuposa que sap què és la colonització -la conquesta d'Amèrica, Àfrica i Oceania que els europeus duen a terme des del segle XV al segle XIX- o la creació d'estats nacional (després de la Revolució Francesa), que coneix conceptes de sociolingüística (llengües minoritzades, àmbits d´ús, assimilació i subjugació lingüística, etc., és a dir, un seguit de conceptes que es treballen al llarg del segon curs de batxillerat).

[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT/ MODALITZACIÓ]
En el text no hi ha polifonia, però sí una referència indirecta a altres textos (Els factors polítics són els més esmentats com a causa...(l.1), cosa que remet a altres estudis sobre les llengües i que, d'alguna manera, es pot interpretar com una marca d'intertextualitat. Tampoc hi ha modalització: com s'assenyala més amunt és un text força impersonal, i aquest element que dóna més validesa al discurs.

[COHESIÓ]
El text presenta un seguit de lligams i relacions entre diversos elements que el cohesionen i permeten que la informació es desenvolupe adequadament. Uns són els mecanismes de referència lexicosemàntica que giren al voltant del conceptes centrals del text. Són la repetició (colonització, factors polítics, llengües, prestigi) i la sinonímia (colonització-ocupació, llengua estatal-llengua dels poderosos, governs-estats, factors-fets), que remeten a un mateix referent. Els camps semàntics tenen un paper fonamental (àmbits d'ús formals: l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació; conceptes de sociolingüística: diversitat lingüistica, subjugació, assimilació, estatus, llengua estatal). També és important la hiperonímia i la hiponímia (situacions de prestigi, colònies són hiperònims de sistema educatiu, administració pública, religió, mitjans de comunicació o Austràlia, Amèrica, Africa, que són hipònims) i les famílies lèxiques (colònia-colonització-colonitzadors, estat-estatals, llengua-lingüística) . Atés que estem davant d'un text acadèmic, el lector ha d'activar els seus coneixements enciclopèdics per establir bona part d'aquestes relacions.
Un altre mecanismes de cohesió és la referència gramatical, els mecanismes de connexió i l'ús dels signes de puntuació. Pel que fa la primera, el text fa un ús anafòric moderat del determinants demostratius -això [la imposició de la llengua dels poderosos] va comportar.. (l.6); “aquests episodis (l.17), de l'anàfora pronominal (les que, en relació a les llengües) i els elements díctics -”els factors politics són els més esmentats , ...-que remet a altres estudis.
En canvi, els connectors tenen un paper fonamental per remarcar la relació lògica entre les idees que és important en un text acadèmic i analític com aquest. En troben d'additius: a més, arran d'això; distributius: d'una banda, concessius: tot i que, consecutius: per tant, com a conseqüència... Un rol sembant hi juguen els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions. Respectivament, indiquen conclusions (...: l'estatus de les diferents llengües es veu afectat per...), clarifiquen les relacions internes dins de l'oració i subratllen els connectors (...s'han declarat oficials o no, i, per tant, per si...) i permeten incisos o aclariments (la llengua dels poderosos -la dels ocupants-).
[OPINIÓ PERSONAL]
Aquest és un text acadèmic que exigeix que el destinatari faça una lectura atenta i active els seus coneixements previs. S'adequa als continguts de sociolingüística que es treballen en el segon curs de batxillerat.

La desaparició de llengües i la pèrdua de la diversitat lingüística és efectivament un tema important en aquest començament del segle XXI. Sembla que amb la globalització s'accelera una tendència a la uniformització cultural i lingüística -que, com diu el text, ja s'ha inicial uns segles abans- i que pot portar a la desaparició de moltes llengües i, per tant, a l'empobriment cultural, de la mateixa manera que en altres àmbits porta a la desaparició de moltes espècies d'éssers vius i també a la destrucció d'espais naturals. Sens dubte, és tot un model de creixement que cal repensar.
Per altra banda, el text esmenta també les polítiques que els estats poden dur a terme per assegurar el futur de les llengües. Això toca directament la situació del català. Una llengua que, històricament i en diversa mesura, ha patit un procés de substitució ( ha estat apartada dels àmbits de prestigi per altres llengües estatals -el francés, el castellà i l'italià) i que en alguns territoris viu una situació de diglòssia i que s'intenta redreçar amb polítiques de normalització de diversa mena. Com diu el text, el futur del català dependrà de si és plenament oficial o no, i de si s'utilitza en l'educació, l'administració pública i els mitjans de comunicació.

Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.