ELS FACTORS POLÍTICS
[RESUM]
Al llarg de la història els factors polítics han estat determinants perquè desapareguen moltes llengües arreu del món. El primer lloc, la conquesta i colonització d'Amèrica, Àsia i Oceania fa que les llengües europees ocupen els àmbits d'ús de prestigi (l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació) en detriment de les autòctones. En segon lloc, amb la creació dels estats nacionals, la idea “un estat, una llengua” va comportar que les funcions formals es reservaren a les llengües dominants en cada estat. Tot aquest procés ha generat una enorme pressió perquè es deixen de parlar les llengües no dominants i per subjugar i assimilar lingüísticament la població autòctona. Per això són determinants les decisions que els estats prenen sobre l'oficialitat -o no- d'aquestes llengües i el seu ús en àmbits formals.
[TEMA]
Així doncs, el tema del text és la importància dels factors polítics en la supervivència o desaparició de les llengües en el món, tant al llarg de la història com en l'actualitat. El títol s'hi refereix d'una forma general: esmenta els factors polítics, però, d'antuvi, el lector no sap a quin camp fan referència. Tanmateix, si llig la referència del text pot suposar que tractarà de la repercussió de les decisions polítiques en l'existència de les llengües; un tema que interessa especialment a la sociolingüística.
[ESTRUCTURA]
Aquest text s'estructura en quatre paràgrafs. El primer afirma la tesi -els factors polítics són determinants en la pèrdua de llengües arreu del món- i analitza un primer factor: la colonització del “nou” món per les potències europees. En el segon paràgraf es presenta un altre fet: la idea “una llengua, un estat” que s'estén per Europa. El tercer descriu la conseqüència que comporten aquests factors: la subjugació i l'assimilació lingüística. Per acabar, el quart paràgraf posa l'èmfasi en el fet que avui el futur de moltes llengües depén de les mesures polítiques que adopten els estats, i que poden actuar en un sentit positiu o negatiu.
L'estructura interna és analitzant: la primera oració anuncia la tesi que, tot seguit, és explicada. Així, els factors polítics són l'hipertema a partir del qual es generen temes derivats: la colonització, les llengües estatals, l'assimilació, les polítiques actuals. D'aquesta manera s'assegura la coherència del text.
[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Estem davant d'un fragment de l'Informe sobre les llengües del món. Síntesi, escrit per Esti Amorrortu i altres autors i publicat pel Centre UNESCO de Catalunya l'any 2005. Pertany, doncs, a l'àmbit acadèmic. És tracta d'un informe, un tipus d'escrit que analitza una situació o uns fets i que acostuma a estar escrit per especialistes -podem suposar que els autors són lingüistes, són tècnics. És un text expositiu: la informació està clarament ordenada, tot presentant una relació de causa-efecte, els enunciats són objectius -en tercera persona i l'emissor es manté al marge-, predomina l'eix del passat perquè fa referència a factors històrics, però també hi ha un ús abundant del present. El text presenta uns fets objectius que tenen una finalitat informativa -transmet dades històriques. Ara bé, en la mesura que aquestes dades justifiquen la tesi inicial, també tenen una dimensió argumentativa.
[VARIETAT LINGÜÍSTICA/ FUNCIONS]
El text està escrit en un registre estàndard i amb un grau de formalitat mitjà-alt: abunden els tecnicismes -colonització, diversitat lingüística, assimilació...-, té una alta densitat informativa (no hi ha exemples ni digressions) i està ben estructurat. És el que correspon a un text acadèmic i formal. En aquest fragment, no s'hi troben marques dialectals. Abunden les oracions en tercera persona, tenen un to neutre i impersonal (l'emissor no hi és present; en algun moment, però, sí que s'hi manifesta com quan posa cometes a “nou” món, per subratllat l'ús etnocèntric d'aquest concepte), cosa que és correspon amb el predomini de la funció referencial del llenguatge.
[PRESSUPOSICIONS]
L'escrit s'adreça a un lector informat, amb un certs coneixements històrics i lingüístics, i avesat a llegit textos acadèmics. Es pressuposa que sap què és la colonització -la conquesta d'Amèrica, Àfrica i Oceania que els europeus duen a terme des del segle XV al segle XIX- o la creació d'estats nacional (després de la Revolució Francesa), que coneix conceptes de sociolingüística (llengües minoritzades, àmbits d´ús, assimilació i subjugació lingüística, etc., és a dir, un seguit de conceptes que es treballen al llarg del segon curs de batxillerat).
[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT/ MODALITZACIÓ]
En el text no hi ha polifonia, però sí una referència indirecta a altres textos (Els factors polítics són els més esmentats com a causa...(l.1), cosa que remet a altres estudis sobre les llengües i que, d'alguna manera, es pot interpretar com una marca d'intertextualitat. Tampoc hi ha modalització: com s'assenyala més amunt és un text força impersonal, i aquest element que dóna més validesa al discurs.
[COHESIÓ]
El text presenta un seguit de lligams i relacions entre diversos elements que el cohesionen i permeten que la informació es desenvolupe adequadament. Uns són els mecanismes de referència lexicosemàntica que giren al voltant del conceptes centrals del text. Són la repetició (colonització, factors polítics, llengües, prestigi) i la sinonímia (colonització-ocupació, llengua estatal-llengua dels poderosos, governs-estats, factors-fets), que remeten a un mateix referent. Els camps semàntics tenen un paper fonamental (àmbits d'ús formals: l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació; conceptes de sociolingüística: diversitat lingüistica, subjugació, assimilació, estatus, llengua estatal). També és important la hiperonímia i la hiponímia (situacions de prestigi, colònies són hiperònims de sistema educatiu, administració pública, religió, mitjans de comunicació o Austràlia, Amèrica, Africa, que són hipònims) i les famílies lèxiques (colònia-colonització-colonitzadors, estat-estatals, llengua-lingüística) . Atés que estem davant d'un text acadèmic, el lector ha d'activar els seus coneixements enciclopèdics per establir bona part d'aquestes relacions.
Un altre mecanismes de cohesió és la referència gramatical, els mecanismes de connexió i l'ús dels signes de puntuació. Pel que fa la primera, el text fa un ús anafòric moderat del determinants demostratius -això [la imposició de la llengua dels poderosos] va comportar.. (l.6); “aquests episodis (l.17), de l'anàfora pronominal (les que, en relació a les llengües) i els elements díctics -”els factors politics són els més esmentats , ...-que remet a altres estudis.
En canvi, els connectors tenen un paper fonamental per remarcar la relació lògica entre les idees que és important en un text acadèmic i analític com aquest. En troben d'additius: a més, arran d'això; distributius: d'una banda, concessius: tot i que, consecutius: per tant, com a conseqüència... Un rol sembant hi juguen els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions. Respectivament, indiquen conclusions (...: l'estatus de les diferents llengües es veu afectat per...), clarifiquen les relacions internes dins de l'oració i subratllen els connectors (...s'han declarat oficials o no, i, per tant, per si...) i permeten incisos o aclariments (la llengua dels poderosos -la dels ocupants-).
[OPINIÓ PERSONAL]
Aquest és un text acadèmic que exigeix que el destinatari faça una lectura atenta i active els seus coneixements previs. S'adequa als continguts de sociolingüística que es treballen en el segon curs de batxillerat.
La desaparició de llengües i la pèrdua de la diversitat lingüística és efectivament un tema important en aquest començament del segle XXI. Sembla que amb la globalització s'accelera una tendència a la uniformització cultural i lingüística -que, com diu el text, ja s'ha inicial uns segles abans- i que pot portar a la desaparició de moltes llengües i, per tant, a l'empobriment cultural, de la mateixa manera que en altres àmbits porta a la desaparició de moltes espècies d'éssers vius i també a la destrucció d'espais naturals. Sens dubte, és tot un model de creixement que cal repensar.
Per altra banda, el text esmenta també les polítiques que els estats poden dur a terme per assegurar el futur de les llengües. Això toca directament la situació del català. Una llengua que, històricament i en diversa mesura, ha patit un procés de substitució ( ha estat apartada dels àmbits de prestigi per altres llengües estatals -el francés, el castellà i l'italià) i que en alguns territoris viu una situació de diglòssia i que s'intenta redreçar amb polítiques de normalització de diversa mena. Com diu el text, el futur del català dependrà de si és plenament oficial o no, i de si s'utilitza en l'educació, l'administració pública i els mitjans de comunicació.
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.
diumenge, 10 de maig del 2009
dissabte, 9 de maig del 2009
JAVIER RUIBAL
Javier Ruibal: gran, immens, gegant
[RESUM]
Pere Pons sosté que Javier Ruibal és un cantant d’aires flamencs que té una gran qualitat artística i una obra considerable, amb discs com Contrabando, Duna o Cuerpo Celeste. Acompanyat pel guitarrista Tito Alceo, ha fet un recital que ha estat molt ben acollit pel públic. Tanmateix, la indústria discogràfica no l’ha pres en consideració.
[TEMA]
Més enllà de la constatació d’un acte concret, Pere Pons reivindica la figura artística i la qualitat de l’obra d’aquest cantant gadità. El títol evidencia aquesta intenció. És, per tant, un títol temàtic que se centra en la dimensió de l’artista que resumeix en una gradació d’adjectius, “gran, immens, gegant”.
[ESTRUCTURA]
Externament, el text es divideix en quatre paràgrafs. El primer, que té una funció introductora, serveix per destacar la talla artística de Ruibal, -tot contrastant-la amb la d’altres cantants més coneguts, però que qualifica de cantaires) i per referir l’èxit que va obtenir a l’auditori. El segon paràgraf en presenta la discografia i valora les sensacions que transmeten les seues cançons. El tercer se centra en la lloança del guitarrista Tito Alceo. Finament, el darrer paràgraf és una crítica a la indústria de la música per no haver-se adonat de la qualitat i les possibilitats d’aquest cantautor.
En tant que la tesi s’evidencia de bon començament és un text anticlimàtic i té una estructura analitzant: acumula opinions per sostenir la seua tesi. Es pot dir que la forma de fer progressar la informació és de temes derivats, ja que –com es destacava en l’anàlisi de l’estructura- se centra en diversos aspectes de la figura de Javier Ruibal: la dimensió artística, la discografia, els cantant que l’acompanyen o el tracte que rep de les discogràfiques .
[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Aquest text pertany a l’àmbit periodístic: ha estat publicat en el diari Avui, el 22 de febrer de 1999. Es tracta d’una ressenya crítica i, lògicament, presenta les característiques d’aquest gènere: Pere Pons és un especialista en música que exposa el seu punt de vista personal sobre l’obra de Javier Ruibal. En aquest sentit, el text es construeix a partir de judicis de valor que reflecteixen els gustos estètics del crític. En canvi, la càrrega informativa o els judicis de fet són secundaris. Per això es pot afirmar que és un text argumentatiu, tot i que conté fragments -seqüències- expositius. El periodista desplega tot un conjunt de recursos que pretenen persuadir el lector a través del reforçament de la càrrega volitiva, és a dir, influir en els sentiments de l’altre apel·lant a arguments emocionals, a judicis de valor. En aquesta ressenya crítica hi ha la intenció de reivindicar la dimensió artística d'aquest cantant i, a més, pretén incidir sobre el comportament del lector perquè implícitament li recomana que escolte les seues cançons de Javier Ruibal.
[VARIETAT LINGÜÍSTICA]
En el text, hi ha poques marques dialectals, tret d'una terminació de subjuntiu en “-i” (li faci ombra), o l'ús del possessiu “seva” (la seva itinerant discografia), cosa que ens permet adscriure al bloc dialectal del català oriental. Com pertoca a una ressenya crítica publicada en un mitjà de comunicació de masses -com és un periòdic- i adreçada, per tant, al gran públic, està escrita en un registre estàndard. Evita tecnicismes i empra un llenguatge d'ús habitual, ple expressions col·loquials -”no té qui li faci ombra”, frases fetes -”posar-se a butxaca” i imatges -”centrifugació auditiva”.
[FUNCIONS/PRESSUPOSICIONS]
Tot això fa un text viu que pot llegir qualsevol lector encara que desconega Ruibal o no li interesse el gènere musical a què pertany aquest artista. De fet, com assenyalàvem més amunt, la ressenya inclou fragments expositius que informen sobre l'estil, l'obra o l'actuació de Ruibal. En aquestes seqüències predomina la funció referencial del llenguatge. Tanmateix, Pons pressuposa que els lectors -si més no, una part- tenen uns certs coneixements de l'obra de Ruibal: per això l'escrit té un to reivindicatiu, apologètic. En aquestes parts, predomina les funcions expressiva i expressiva del llenguatge.
[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT]
Cal dir que Pons contrueix el seu article a partir de les seues pròpies opinions: l'ús de la primera persona -”afirmaré”, “em refereixo”- ho subratlla. Pons no recorre a opinions d'altres crítics ni hi inclou altres veus. Per tant, no hi ha polifonia ni intertextualitat. Tan sols remet a la discografia -en cita els títols- de Ruibal per justificar una opinió personal.
[RESUM]
Pere Pons sosté que Javier Ruibal és un cantant d’aires flamencs que té una gran qualitat artística i una obra considerable, amb discs com Contrabando, Duna o Cuerpo Celeste. Acompanyat pel guitarrista Tito Alceo, ha fet un recital que ha estat molt ben acollit pel públic. Tanmateix, la indústria discogràfica no l’ha pres en consideració.
[TEMA]
Més enllà de la constatació d’un acte concret, Pere Pons reivindica la figura artística i la qualitat de l’obra d’aquest cantant gadità. El títol evidencia aquesta intenció. És, per tant, un títol temàtic que se centra en la dimensió de l’artista que resumeix en una gradació d’adjectius, “gran, immens, gegant”.
[ESTRUCTURA]
Externament, el text es divideix en quatre paràgrafs. El primer, que té una funció introductora, serveix per destacar la talla artística de Ruibal, -tot contrastant-la amb la d’altres cantants més coneguts, però que qualifica de cantaires) i per referir l’èxit que va obtenir a l’auditori. El segon paràgraf en presenta la discografia i valora les sensacions que transmeten les seues cançons. El tercer se centra en la lloança del guitarrista Tito Alceo. Finament, el darrer paràgraf és una crítica a la indústria de la música per no haver-se adonat de la qualitat i les possibilitats d’aquest cantautor.
En tant que la tesi s’evidencia de bon començament és un text anticlimàtic i té una estructura analitzant: acumula opinions per sostenir la seua tesi. Es pot dir que la forma de fer progressar la informació és de temes derivats, ja que –com es destacava en l’anàlisi de l’estructura- se centra en diversos aspectes de la figura de Javier Ruibal: la dimensió artística, la discografia, els cantant que l’acompanyen o el tracte que rep de les discogràfiques .
[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Aquest text pertany a l’àmbit periodístic: ha estat publicat en el diari Avui, el 22 de febrer de 1999. Es tracta d’una ressenya crítica i, lògicament, presenta les característiques d’aquest gènere: Pere Pons és un especialista en música que exposa el seu punt de vista personal sobre l’obra de Javier Ruibal. En aquest sentit, el text es construeix a partir de judicis de valor que reflecteixen els gustos estètics del crític. En canvi, la càrrega informativa o els judicis de fet són secundaris. Per això es pot afirmar que és un text argumentatiu, tot i que conté fragments -seqüències- expositius. El periodista desplega tot un conjunt de recursos que pretenen persuadir el lector a través del reforçament de la càrrega volitiva, és a dir, influir en els sentiments de l’altre apel·lant a arguments emocionals, a judicis de valor. En aquesta ressenya crítica hi ha la intenció de reivindicar la dimensió artística d'aquest cantant i, a més, pretén incidir sobre el comportament del lector perquè implícitament li recomana que escolte les seues cançons de Javier Ruibal.
[VARIETAT LINGÜÍSTICA]
En el text, hi ha poques marques dialectals, tret d'una terminació de subjuntiu en “-i” (li faci ombra), o l'ús del possessiu “seva” (la seva itinerant discografia), cosa que ens permet adscriure al bloc dialectal del català oriental. Com pertoca a una ressenya crítica publicada en un mitjà de comunicació de masses -com és un periòdic- i adreçada, per tant, al gran públic, està escrita en un registre estàndard. Evita tecnicismes i empra un llenguatge d'ús habitual, ple expressions col·loquials -”no té qui li faci ombra”, frases fetes -”posar-se a butxaca” i imatges -”centrifugació auditiva”.
[FUNCIONS/PRESSUPOSICIONS]
Tot això fa un text viu que pot llegir qualsevol lector encara que desconega Ruibal o no li interesse el gènere musical a què pertany aquest artista. De fet, com assenyalàvem més amunt, la ressenya inclou fragments expositius que informen sobre l'estil, l'obra o l'actuació de Ruibal. En aquestes seqüències predomina la funció referencial del llenguatge. Tanmateix, Pons pressuposa que els lectors -si més no, una part- tenen uns certs coneixements de l'obra de Ruibal: per això l'escrit té un to reivindicatiu, apologètic. En aquestes parts, predomina les funcions expressiva i expressiva del llenguatge.
[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT]
Cal dir que Pons contrueix el seu article a partir de les seues pròpies opinions: l'ús de la primera persona -”afirmaré”, “em refereixo”- ho subratlla. Pons no recorre a opinions d'altres crítics ni hi inclou altres veus. Per tant, no hi ha polifonia ni intertextualitat. Tan sols remet a la discografia -en cita els títols- de Ruibal per justificar una opinió personal.
[MODALITZACIÓ]
D’acord amb la intenció reivindicativa i persuasiva i al posicionament personal de l'escriptor, aquest és un text fortament modalitzat. D’antuvi, té un to vindicatiu de la figura de Ruibal i, alhora, crític amb altres cantants i amb el món de les discogràfiques. Tot i que predominen les oracions en tercera persona –cosa que faria pensar en un escrit objectiu i bàsicament explicatiu-, té una forta càrrega valorativa o, el que és el mateix, subjectiva. Ho deixa clar de bon principi: “Una vegada més, i sense cap ànsia de repetir-ho, afirmaré...” i ho reafirma emprant oracions negatives, “no tenen en consideració”, “no té qui li faci ombra” , dubitatives “Potser ja ha arribat l’hora” o exclamatives “ells s’ho perden”. A més, utilitza un lèxic marcadament valoratiu: ja es tracte de substantius -“cantaires” “centrifugació” “condemna”, “lament”- d’adjectius –“autèntics”, “itinerants” “excels” “brillant”-de verbs –“foragitar” “levitar” “s’encongeix”, “s’ho perden” o d’adverbis –“curiosament”, “senzillament” Però sobretot destaca l’ampli ventall de figures retòriques amb què farceix el text i que de vegades acumula de forma massiva. Són metàfores –“la talla artística... supera amb escreix l’XXL”, “la centrifugació auditiva” “condemna gravitatòria – , comparacions –res a envejar a la d’un Serrat-, hipèrboles –“un gegant que...”-, personificacions –(cançons) que pessiguen els malucs-, sinestèsies –“pura fragància feta melodia” “aromes més diverses” “calideses sensorials”. Una atenció especial mereix també l’ús de frases fetes –“va posar-se a la butxaca”, “no té qui li faci ombra”.
[COHESIÓ]
Estem davant d'un text ben construït, ben cohesionat, gràcies una xarxa de relacions que es crea gràcies a l'ús dels mecanismes de referència lexicosemàntica i gramatical. Pel que fa als primers, cal destacar la repetició i la sinonímia de termes clau -cançó, obra, melodia.., cantant, artista..; la relació entre hiperònims -discografia, sensacions, indústria [musical]...- i hipònims -Duna, Contrabando..., calidesa, aroma, fragància... o promotors, emissores, gent de la indústria...; camps semàntics referits a la música -cançó, cantaire, Serrat...- o a les sensacions i a les qualitats artístiques de l'obra de Ruibal -aire flamenc, esperit mediterrani, essència meridional, aromes...; el contrast i la comparació -cantant, cantaire, Serrat, Tito Alceo... Un recurs de cohesió semàntica són les figures retòriques que ja hem esmentat en el paràgraf anterior.
Pel que fa a la cohesió gramatical, cal remarcar l'anàfora pronominal, -li [al públic]impedia levitar per ovacionar-lo [Ruibal], ells [els executius de la indústria] s'ho [comercialitzar l'obra de Ruibal] perden-; l'el·lipsi -Al sarró, [Ruibal té] un grapat de cançons -; l'ús dels possessius i els demostratius -seva [de Ruibal] itinerant discografia-, tots aquells [la gent de la indústria]que, ací emprat catafòricament- També podem subratllar els elements díctics -De nou, aquesta vegada, ...-que fan referència al temps en què es va fer el recital o al moment en què s'escriu l'article, al febrer de 1999: “potser ja ha arribat l'hora”. Els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions també funcionen com un element cohesionador. Serveixen per presentar conclusions -La cosa és clara: ells s'ho perden-, marcar elisions -al sarró, un grapar de cançons-, fer incisos -una vegada més, i sense cap ànim de repetir-ho, o ...-i em refereixo a...- o fer enumeracions.
[OPINIÓ PERSONAL]
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.
D’acord amb la intenció reivindicativa i persuasiva i al posicionament personal de l'escriptor, aquest és un text fortament modalitzat. D’antuvi, té un to vindicatiu de la figura de Ruibal i, alhora, crític amb altres cantants i amb el món de les discogràfiques. Tot i que predominen les oracions en tercera persona –cosa que faria pensar en un escrit objectiu i bàsicament explicatiu-, té una forta càrrega valorativa o, el que és el mateix, subjectiva. Ho deixa clar de bon principi: “Una vegada més, i sense cap ànsia de repetir-ho, afirmaré...” i ho reafirma emprant oracions negatives, “no tenen en consideració”, “no té qui li faci ombra” , dubitatives “Potser ja ha arribat l’hora” o exclamatives “ells s’ho perden”. A més, utilitza un lèxic marcadament valoratiu: ja es tracte de substantius -“cantaires” “centrifugació” “condemna”, “lament”- d’adjectius –“autèntics”, “itinerants” “excels” “brillant”-de verbs –“foragitar” “levitar” “s’encongeix”, “s’ho perden” o d’adverbis –“curiosament”, “senzillament” Però sobretot destaca l’ampli ventall de figures retòriques amb què farceix el text i que de vegades acumula de forma massiva. Són metàfores –“la talla artística... supera amb escreix l’XXL”, “la centrifugació auditiva” “condemna gravitatòria – , comparacions –res a envejar a la d’un Serrat-, hipèrboles –“un gegant que...”-, personificacions –(cançons) que pessiguen els malucs-, sinestèsies –“pura fragància feta melodia” “aromes més diverses” “calideses sensorials”. Una atenció especial mereix també l’ús de frases fetes –“va posar-se a la butxaca”, “no té qui li faci ombra”.
[COHESIÓ]
Estem davant d'un text ben construït, ben cohesionat, gràcies una xarxa de relacions que es crea gràcies a l'ús dels mecanismes de referència lexicosemàntica i gramatical. Pel que fa als primers, cal destacar la repetició i la sinonímia de termes clau -cançó, obra, melodia.., cantant, artista..; la relació entre hiperònims -discografia, sensacions, indústria [musical]...- i hipònims -Duna, Contrabando..., calidesa, aroma, fragància... o promotors, emissores, gent de la indústria...; camps semàntics referits a la música -cançó, cantaire, Serrat...- o a les sensacions i a les qualitats artístiques de l'obra de Ruibal -aire flamenc, esperit mediterrani, essència meridional, aromes...; el contrast i la comparació -cantant, cantaire, Serrat, Tito Alceo... Un recurs de cohesió semàntica són les figures retòriques que ja hem esmentat en el paràgraf anterior.
Pel que fa a la cohesió gramatical, cal remarcar l'anàfora pronominal, -li [al públic]impedia levitar per ovacionar-lo [Ruibal], ells [els executius de la indústria] s'ho [comercialitzar l'obra de Ruibal] perden-; l'el·lipsi -Al sarró, [Ruibal té] un grapat de cançons -; l'ús dels possessius i els demostratius -seva [de Ruibal] itinerant discografia-, tots aquells [la gent de la indústria]que, ací emprat catafòricament- També podem subratllar els elements díctics -De nou, aquesta vegada, ...-que fan referència al temps en què es va fer el recital o al moment en què s'escriu l'article, al febrer de 1999: “potser ja ha arribat l'hora”. Els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions també funcionen com un element cohesionador. Serveixen per presentar conclusions -La cosa és clara: ells s'ho perden-, marcar elisions -al sarró, un grapar de cançons-, fer incisos -una vegada més, i sense cap ànim de repetir-ho, o ...-i em refereixo a...- o fer enumeracions.
[OPINIÓ PERSONAL]
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.
@Miquel Roda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)