L'última esperança de la màgia_David Porcar Díaz

Relat de David Porcar Díaz, alumne de 3r ESO D, preseleccionat en la fase comarcal del Premi Sambori.

L'última esperança de la màgia

Ocris es un món fantàstic, on la màgia, la música, la pau i la serenitat feien l'ambient agradable, rialler, i fins i tot divertit per a aquelles races que hui en dia s'han extingit. Però aquest món, en les últimes deu dècades ha canviat. Ningú esbossa un somriure excepte els fenessgar. Ésser immunes a la màgia, que campen per les terres pacífiques convertint-les en un terreny desolat, amb morts i guerra al seu pas. Destrossant cultius, boscos, religions, cultures, pobles, ciutats... extingint races al seu pas. Són uns guerrers descontrolats, que mai degueren haver sabut que eren immunes a la màgia... ja que ara controlen ells tot el món d'Ocris, incloent mars, muntanyes, praderies fins i tot el subsòl. Tot excepte Tikenswerk-land. L'únic regne en el món on encara regna un mínim de pau, i que possiblement, prompte acabe també sent destruït. En Tikenswer-land, ara mateix, s'està produint l'important assemblea de mags i fetillers que encara viuen hui en dia. Allà es tracta el tema més important: assegurar la supervivència dels éssers pacífics que encara viuen en Ocris. Bé, amagats, lluitant, vivint en refugis, o allí mateix, vivint en l’únic regne pacífic en el mapa d'Ocris. Allí parlen sense parar:

-Proposo enfrontar-nos als Fenessgar amb els millors encanteris que tinguem!

-Per favor, mag Vermell, son immunes a la màgia... els mags no faríem res contra ells!

Llavors va dir el vell mag hinsar:

-Què us sembla alçar unes muralles, i crear exèrcits per a protegir-nos en Tikenswerk?

-Seria un estúpid refugi, que tard o d'hora acabarien destruint!- sentencià el mag de les altures

-A més, els exèrcits que nosaltres poguérem fer no aguantarien ni deu minuts la seva ofensiva.

Transcorregueren hores i hores, fins que el gran Savi mag, va dir una solució que tots van admetre:

-Bons amics meus... tots sabeu que nosaltres, els mags, que regulàvem la pau en el món no podem fer front a aquests monstres- després va agafar aire, va tossir i continuà- la màgia no els afecta... almenys no directament. Podríem fer objectes màgics, o utilitzar la natura al nostre favor, però justament aquesta màgia es la més dèbil de totes...- va parpellejar costosament, tots el miraren amb respecte, i l'escoltaren- A més no som grans guerrers, i amb els nostres bastons dubto que els guanyarem. I tinc por de que... probablement no tinguem reforços, i les seves tropes prompte decidiran reunir-se i atacar Tikenswerk-Land. Els fenessgar no son simples soldats immunes a la màgia.... si fos així ja els hauríem guanyat... no sols son molt forts sinó que són els més hàbils amb l’espasa i els que tenen més força militar en tot Ocris.

I ara... va proposar la seva solució:

-Us dic que reuniu els vostres objectes màgics, les vostres millors mascotes, i el més lleuger però poderós del vostre armament. A part dels millors consellers i savis que tingueu. Proposo que preparem un noi, o bé una noia... o ambdós. Els escollits per nosaltres, iniciaran una recerca per tot Ocris per tal d'aconseguir la Botella del Líquid Majestuós: Fandescall.

Bocabadats, pensaren que seria impossible. Uns ni tan sols pensaven en que fandescall existira. Era un líquid que en l’antiguitat va protegir als deus de les represàlies dels terrestres. Un líquid, que va quedar prohibit una volta la vida humana va desaparèixer de Ocris. Un líquid del que només queda una botella, i ningú coneix on es localitza. Aquest meravellós artefacte fet pels deus... tenia el poder i la potència suficient d'enviar a qualsevol ésser viu a un món paral·lel, només amb mullar-lo amb una gota. Tots sabien que no trobarien aquesta botella, i que en cas de que la trobaren... no hi hauria prou per enviar tots els exèrcits dels fenessgar a un altre món.

Però, tenien alternativa? La veritat és que no. Així que no trigaren en escollir als elegits entre les poques races que quedaven. Els winkard eren forçuts, però massa estúpids. El engolidors eren massa grossos, els esparreguers massa prims i menuts, i les enllestidores eren massa refinades per a una missió així. Tan sols quedaven 5 famílies més, i a la fi, la raça escollida va ser la dels Tains. <<¿que són els tains?>> va ser la pregunta de molta gent ja que no era una raça coneguda. Eren persones d'estatura mitja, prims, pacífics, innocents i no acostumaven a sortir molt de casa. Les feines de casa les feien molt bé, i també els agradava la festa. Eren sens dubte uns magnífics músics, i en l’antiguitat fins i tot van tenir un parell d'aprenents de mag en la seva família. Però no eren ni forts, ni picardiosos, ni tampoc entenien el perquè d'una guerra. Eren gent senzilla, treballadora, dolça i terna. Tenien cabells llargs, cames i braços fins, un somriure agradable i uns ulls grans i bonics. També tenien unes diminutes ales que els permetien alçar-se uns metres del terra. Però no van ser escollits per això precisament. Els van escollir perquè eren veloços, capaços de fugir ràpidament. I massa humils com per a trair-los. Sabien que no aguantarien ni un assalt contra un soldat, però en canvi tenien l'esperança de que salvaren Ocris.

Els tres escollits, dos nois i una noia, van a anar a recollir al dia següent els objectes màgics. Tots els mags havien reunit un fum de mascotes, objectes màgics, i artefactes poderosos. Dels quals el mag savi va fer una selecció, eliminant els inútils, els massa grans, els massa perillosos etc.

El objectes escollits els va introduir en una motxilla que més tard van lliurar als nois. Els van muntar en 3 cavalls grisos, amb els ulls d'un color vidre intens. Els més ràpids i dòcils dels cavalls sens dubte. Els 3 escollits estaven sense saber el que passava. Es negaven a sortir fora del seu regne, anava contra la seva naturalesa de Tains. Però una volta els ho van explicar no els va quedar més remei. Amb l'últim raig de llum del tercer dia en el calendari de la cacatua, van partir. Rumb a ... qui sap on. Els havien vestit de forma estranya. No sabien que tenien de menjar, ni per a que servien les vestimentes, ni que hi havia dintre la motxilla. Per no saber... no sabien ni qui eren els seus companys. Així que van començar a presentar-se ràpidament:

-Emm... no sé com dir-ho... soc Tai. Com podeu veure, duc el pel amb cua de cavall, tinc els ulls blaus i la pell morena. M'agrada la música i no sé què més dir...- va aclarir amb un to de timidesa.

No estava acostumat a relacionar-se, era un estudiant apassionat i un amant de la natura. Però era incapaç de dir-ho allí mateix. I la noia va dir:

- Sóc valenta, m'encarrego jo tota sola de la meva família, i de la casa. Em dic Hiki. Tinc setze anys, i em considero una exploradora- sens dubte era la més decidida, i picardiosa dels Tains. Era una agradable noia de pèl ros, pestanyes definides i llavis sincers.

-I jo sóc Xip. Ara ja ens coneixem. Jo treballava de fuster a la meva aldea. Així que dubto que servisca de molt però... crec que podré fer cabanyes als arbres per passar la nit i coses així.

I evidentment, ell s'encarregà durant els 5 següents dies de fer cabanyes, coves i zones cobertes on poder passar la nit. Tai els informava de la meteorologia dels propers dies, i els tocava una agradable melodia amb la seva particular flauta. Una flauta amb dues ales als costats, que al tocar-la es menejaven d'una forma o d'un altra per fer que el so canviés segons la nota que es preferia. I Hiki, es feia càrrec de fer els menjars amb els pocs aliments que havien trobat a un sac penjat en un dels cavalls mentre els nois recollien llenya per fer foc. Van xarrar i van riure a gust. Poc a poc van recórrer les muntanyes nevades, els deserts d'aigua, les platges d'herba, les planes muntanyoses i els volcans de fum de colorins. Van buscar per runes de pobles i van mirar per tot allò que podia contindre alguna cosa de profit. Però res... aquell líquid, el Fandescall no hi era enlloc. Xip es preguntava si el tindrien els enemics... però els altres dos li ho negaven rotundament amb l'intent de no perdre l'esperança.

Van seguir caminant, navegant i volant amb els pingüins voladors de les terres del nord. Van passar dies i mesos... però l'únic que van aconseguir fou quedar-se sense cavalls per la manca d'aliments, i prompte quedar-se ells sense aquests i patir fam. Aguantant com podien s'endinsaren en el Bosc frondós de la terra pantanosa. Allí s'estava fresc, i s'estava a gust. Xip va divisar allí unes maduixes silvestres i va córrer a agafar-les. Pero quan les va tocar li van donar un mos. Tai les observà i li va dir que eren maduixes carnívores. Xip s'estranyà i Hiki no parava de riure. Van recollir baies per a menjar aquella nit. Però dormir-se no van poder, ja que es podia sentir respirar els arbres d'aquell bosc. Era sens dubte una flora extraordinàriament fantàstica. Al matí següent van anar a recollir més aliments. Hiki va intentar arrancar uns bolets quan de sobte algú va cridar. Els bolets sortiren a l'exterior, eren el pèl d'un home que estava soterrat. Tots van esclatar a córrer per l'ensurt. Van travessar llavors camins amb canyes de bambú que feien música, eren com unes flautes. Van veure molsa que brillava i enlluernava amb aquella brillantor. Van veure un riu que cantava i els peixos ballaven. Palmeres sota de les quals plovia i cactus que cosien amb les seves punxes. Més d'una volta van caure en terra, ja que les arrels dels arbres tenien mal humor i els feien tropessar a propòsit. No es podien descuidar ja que el terra tenia vida, i en unes hores havien aparegut monticles i tossals on abans no hi havien. I per a rematar, va començar a nevar, i la neu, curiosament feia pessigolles. Era tot tan estrany que ni Tai coneixia la majoria d’espècies d'aquella flora. Quan s’asseien per la nit i recordaven totes aquelles coses sovint els feia riure. Però aquella nit era especial, la lluna era plena, i deixava entreveure en la llunyania unes muntanyes que pareixia que tenien vora a tres-cents milers d'anys. Van decidir anar allí a l'endemà.

Però prompte se’ls va esborrar l'idea del damunt. Com si fora la música de la flauta del Tai cavalcant al compàs del vent, van aparèixer allà 5 soldats assassins dels fenessgar. Probablement exploradors, i prompte arribarien molts més. El primer enemic va desembeinar la seva bruta i ensanguinada espasa i la va enviar directa al cor d'en Xip. Els altres dos volien cridar però la por havia fet emmudir la veu d'aquells joves Tains. Però de sobte una veu que sortia de dintre de la motxilla va cridar:

-A la dreta! Roda cap a la dreta!

I acte seguit, com si no hagués sentit res més, Xip va sentir la necessitat d’obeir, i abans de que el tosc armament d'aquell monstre impactara sobre el pobre noi, Xip va poder rodar evadint aquell atac. Ara els 5 monstres de 3 metres d'alçària amb armadures dures i rovellades miraven fixament la motxilla que geia enterra al costat d'un arbre. Hiki, es va adonar i es va apressar a agafar-la i ficar-la entre els seus braços. La veu va dir <>. Llavors La noia va obrir la motxilla i els ulls se li van fer com taronges. Hi havia una bola de cristall on dins hi havia una dona grosseta, petita, amb molt mal humor però que pareixia poder aconsellar-los sobre la situació. Aquella dona va dir:

-Què passa, mai no havíeu vist un conseller del més enllà?- molt malhumorada per cert. I els tres amics van coincidir amb la idea de fer cas a aquella dona que semblava molt però que molt enfadada. Els va indicar cap a on devien moure el seu cos per evadir aquelles espases. Un fenessgar es va enfadar, i va encertar d'un bot a Hiki, i la va llençar per els aires fins que va caure sobre uns esbarzers. Llavors la dona va dir <>. I així ho van fer, van obrir aquella motxilla. Allà havia moltes coses, entre elles unes pedres. La dona els va dir que les llençaren. Xip que tenia més bona punteria va encertar a un dels fenessgar en tot l’abdomen i en el cap. Aquelles pedres van esclatar en diminutes explosions de colors que van tombar a l'enemic. Eren objectes encantats sens dubte.

En uns segons, Hiki es va incorporar per veure els que se’ls venia damunt... les tropes enemigues s'apropaven. La consellera dels nostres protagonistes va ordenar dirigir-se cap a un tossalet que hi havia allí a prop. Els enemics els van perseguir. De fet, van enxampar Xip. Però la túnica de tires de tela amb la que havien vestit els mags al xic era màgica. En el moment que anaven a enviar-lo a l'altre món amb un viatge d'anada i no de tornada, les tires de tela es van convertir en un munt de serps que mossegaren impregnant de verí l'enemic. I iniciaren de nou una carrera cap al monticle. Ara es sentien més segurs, tenien la certesa de que els mags els hi havien deixat un munt d'armes màgiques més per protegir-se.

Però què farien contra les tropes que els venien al damunt? En el tossal hi havia un eriçó, al qual un fenessgar va xafar quan anava a tallar-li el cap a Tai. L’eriçó malhumorat va prendre la forma d'un guerrer amb armadura de punxes que de seguida va començar a lluitar contra aquell soldat. Però quantes sorpreses amagava aquell bosc? Moltes més dels que creien sens dubte. La consellera va ordenar treure unes galetes molt apetitoses que hi havien en un saquet de cotó en la motxilla. Eren unes galetes amb forma d'estrella. Xip va exclamar <> , quan la dona el va escridassar. Li va dir que les trencara apuntant a les tropes que se’ls venien al damunt. Una volta trencades, un pols estel·lar amb un cosmos molt poderós es va escampar sobre les tropes. Els raigs de llum més poderosos de les esteles més llunyanes estaven segellats dins de les galetes. Molts soldats van caure a terra. Ara, un gegant dels fenessgar s'apropava al tossal mentre que els soldats que allà eren seguien lluitant contra el enrabiat eriçó. Tai es va apressar a dir-li a la dona que s'havia assegut dins la seva esfera de cristall:

-Ara què faig? Només queda una cosa dintre la motxilla. I de seguida va rebre l'ordre de treure-la.

Era una gemma de foc. Una volta la va llençar enterra obeint les indicacions de la dona, un esperit de foc va sorgir. Els esperits del foc eren nerviosos, divertits, i molt hiperactius. De seguida va començar a riure i a prendre-li foc a tot. Arbres socarrats, amics i enemics amb cremades, i ell ballant i passant-ho d’allò més bé. La dona el va escridassar a ell també. I aquest, va obeir. Va decidir jugar una mica fent cas a el que li deien. I com si fos un circ, començà a ballar i a desfer-se dels enemics del tossal. L'esperit de foc va acabar la feina en un moment. I li va dir a Xip <>. I aquest li va fer cas, i va rebre una bona cremada, que evidentment l'esperit no havia volgut fer-li. Xip va cridar i Hiki va riure. Però l'esperit es va dur un ensurt tan gran que va cremar dos arbres més sense voler. Llavors algú va grunyir:

-Qui gosa cremar el meu estimat bosc?- sonava com una veu potent i majestuosa. El gegant ja hi era allí i no tenien temps per prestar-li atenció a aquella veu. L'amo d'aquella veu estava molt indignat. I va obrir els seus ulls elevant-se. Els va fer caure a tots que es van agafar com van poder al seu cap. Era el tossal, havia cobrat vida i estava molt malhumorat. Hiki es va apressar a dir:

-Han sigut ells qui han fet açò!- senyalant als Fenessgar. I la muntanya vivent va començar a llençar arbres, roques i deixant anar cops de puny a les bestioles fins que van haver de fugir.

Quan tot tornà a la normalitat van trobar uns plànols en un cadàver d'aquelles bestioles. Van llegir que anaven camí a Tikenswerk. I anaven a destruir-lo. Llavors què farien? Encara que trobaren el líquid, si el regne no aguantava l'atac de poc serviria. Així que van decidir fer dos grups. Hiki i Xip anirien en busca de la poció. I Tai, amb l'esperit de foc aniria a ajudar als mags i a informar-los de l'atac. Fou llavors quan la muntanya, enfurida va decidir ajudar-los per venjar-se d’allò del bosc. Ella també aniria a la guerra. Així doncs, Hiki i Xip començaren la recerca, mentre que al braç del tossal anava Tai rumb a Tikenswerk-Land. Passaren els dies, i del 2 amics i la poció no se sabia res. I en la fortalesa que havien establert en Tikenswerk ja havia esclatat la guerra.

Els mags invocaven soldats fets de fusta, pedra i gel. Creaven armes, invocaven al temporal i feien terratrèmols. Però amb aquesta màgia tan indirecta no podien frenar l'ofensiva, L'esperit de foc cremava de valent a primera línia mentre la muntanya enviava pels aires a les tropes enemigues. Ni els gegants més poderosos dels fenessgar podien avançar. Pero no aguantarien contra tants milers d'homes molt més. Quan de sobte en la llunyania van veure un dels pingüins voladors que havien muntat, i tai el va reconèixer. Duia la poció en el bec. Amb el fluid, el mags van guanyar la batalla multiplicant el seu contingut amb màgia i enviant els enemics a un altra dimensió... pot ser a la lluna, al fons del mar o al centre de la terra... qui sap.

L’únic que sabem hui en dia és que en Ocris va regnar la pau de nou gràcies als 3 joves escollits. Qui havia enviat el pingüí? On havien anat a parar els dos amics? Són misteris que cap mag va poder saber. I ara que el món estava en pau, ningú es va interessar per la seva història.

Puix me trob sol en amor, a mi sembla...Ausiàs March_COMENTARI_

Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d'aquelles que·ls avenen.



Aquesta cobla, que inicia el poema XCIV, pertany als cants de mort d'Ausiàs March, entesa aquesta com el moment en què l'amor es purifica. Després del dilema entre els dos tipus d'amor, quan compon aquests cants de mort el poeta es decanta per l'amor de caire espiritual (pur com l'or) ja que l'amor carnal acaba quan el cos i la imatge física desapareixen.

La cobla que analitzem està composta per decasíl·labs clàssics 4+6. No presenta rima però el fet d'utilitzar mots plans (també anomenats paroxítons o femenins) al final de cada vers li aporta uniformitat a la composició, resultat també aconseguit gràcies al ritme: al primer hemistiqui presenta una combinació TAAT, mentre que al segon hemistiqui trobem AATAAT als bordons 1 i 3; i ATATAT als bordons 4,5,7 i 8.

El tema es resumeix al bordó 5: l'amor de l'amant no només perdura malgrat la mort de la dona, sinó que esdevé augmentat. El poema estableix un contrast entre l'amor que sent ell (amor després de la mort de la dona estimada) i l'amor dels altres, un amor merament físic, que sol acabar amb la mort. Els altres no el creuen a ell, però ell els perdona. La contraposició a què ens referim ve accentuada pels camps semàntics. Així, d'una banda hi trobem els mots referits als sentiments del protagonista (amor, am, trob sol, perdon) i també les paraules que reflecteixen la pèrdua de la dona (mort, fina -el verb finar és sinònim de morir-, absença). Tots dos camps s'oposen frontalment a l'altre grup antagonista, la col·lectivitat abundant i anònima incapaç de sentir com ell: gents, algú, no creure, creguen, avenen.

Tot i que a la cobla que ens ocupa no hi ha refèrencies espacials, convé remarcar la importància del temps: el poeta ha triat el present atemporal, especialment important als bordons 3, 5 i 6, en què més present és el jo líric.

Se'ns el descriu sol (bordó 1), estrany (2), acompanyat d'un amor permanent (4); és misericordiós amb aquells que no el creuen i per tant incomprés (6-7-8). Està ara amant-la més (5), ara que ella ha mort.
Temporalment, el poema és produït després de la mort de la segona esposa de March, Joana Escorna. Ella és el tu líric que apareix al bordó 5: am a vós.

Quant a les seqüencies textuals, hi trobem inicialment una descripció (sol), que no és detallada, però acompleix l'objectiu d'individualitzar el protagonista perquè el diferencia de la resta d'amants. Tot seguit apareix la narració en què contraposa, als bordons 3 i 4, l'amor dels altres, limitat i caduc, amb el seu, que roman, que no acaba. Després hi ha una apel·lació a ella, a l'amada morta. S'hi adreça sense el senyal, però li confessa que el seu amor és superior ara (5). Finalment la cobla inclou una narració en què exposa que molta gent només creu allò que li ocorre (experiències semblants a les pròpies, b.8) i per això no el creuen a ell. Malgrat aquesta incredulitat, ell els perdona (b.6).

Per tal d'expressar aquestes seqüències, en aquesta peça lírica es fa servir un llenguatge que a continuació comentarem. La versió actualitzada d'aquest poema ens permet identificar un registre senzill amb pocs arcaismes (només "finar"-sinònim de finir- o "avenen"-s'esdevenen, ocorren, b.8).
La resta de mots s'entenen amb facilitat, per tant podem afirmar que March pretenia adreçar-se al lector amb proximitat, fer-se entendre de manera planera.

Quant a la sintaxi destaquem l'ús de juxtaposades unides per dos punts amb valor causal (b.2 i 6). Tota la cobla és una única oració composta ja que la comparació dels seus sentiments amb els dels altres demana una expressió elaborada amb complexitat, a pesar del llenguatge majoritàriament accessible que hem descrit. Per tal d'establir aquest contrast, utilitza els nexes "ans" (5) i "sinó" (8).

Les figures retòriques més remarcables es refereixen al pla semàntic, a la traslació del sentit de les paraules. Així, al bordó 5, essencial, Ausiàs March fa servir l'antítesi mort-vida i simultàniament elabora una hipèrbole (el sentiment és ara encara més intens). També destaquem la paradoxa dels bordons 3 i 4 (a les gents els ocorre que se'ls acaba l'amor, i a mi no). S'accentua, per aquest procediment retòric, la singularitat del jo líric, el qual està sol (1) i se sent estrany (1) quan es compara amb les gents (3), amb aquells (7). El motiu? Ell és "el més pus amador", l'estima del qual envers l'aimia no és fins a la mort, sinó que ultrapassa tal frontera amb escreix.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta..."_ Ausiàs March_COMENTARI_

Ens trobem davant d'una mostra de la lírica ausiasmarquiana. El poeta és la representació més destacada de la poesia catalana del segle XV i supera l'herència trobadoresca anterior, tot i que utilitza alguns dels elements propis de l'amor cortés, com ara l'ús del senyal PLENA DE SENY (bordó 9) per adreçar-se a la dama. De fet, l'obra de March ha estat classificada segons la temàtica, i aquest poema pertany als cants d'amor, en què sovint expressa la seua lluita interior entre l'amor espiritual i el carnal. Més en concret, les cobles del cicle "Plena de seny" es caracteritzen per les comparacions que el poeta estableix entre ell mateix i altres personatges, com ocorre en aquest cas.

Quan analitzem l'estructura, observem que es tracta d'una octava clàssica, típica del Segle d'Or, amb mètrica 4 + 6 i rima consonant ABBACDDC acompanyada per una tornada de 4 versos també decasíl·labs amb cesura en què es repeteix la rima CDDC de la cobla, cosa que aporta unitat al conjunt. A la rima de la composició es combinen la masculina (b. 2 i 3 ; 5 i 8; 9 i 12) amb la femenina ( v. 1 i 4; 6 i 7; 10 i 11). Açò provoca musicalitat, a la qual també contribueix el ritme: identifiquem un ritme constant en cada primer hemistiqui TAAT, seguit de ATATAT als bordons 2,3,4,6,7 i 8.

Podem establir-hi una divisió en 3 parts: la primera abasta els tres primers bordons i relata què fan els altres en dies de tempesta; la segona part i més extensa relata què fa el jo líric (en contraposició a la resta de la gent) i quina relació té amb un "senyor" ben especial; la tercera part coincideix amb la tornada i ens explica que el jo líric controla els seus desitjos i pensaments per poder seguir endavant amb valentia.

Els mots clau més destacats fan referència a:
* la climatologia: tempesta, neu -que s'oposen a focs, descalçs, nua-
* el feudalisme: servint, senyor, vassall, homenatge, guardó
* l'interior del jo líric: desigs, coratge, pensaments, lo cor
El tema del poema és la singularitat del jo líric ja que ell no fa com els altres -que ballen prop del foc- (bordons 2-3-4) sinó que serveix una dona. Aquesta relació d'amor està ací personificada com un senyor feudal: la serveix en condicions d'igualtat, sense relacions de vassallatge (que implicaria inferioritat o supeditació) (bordons 5-8). D'aquesta relació igualitària el jo líric serà recompensat (bordó 8). Per això en el seu camí sobre les dificultats (despullat i descalç sobre la neu, bordó 4) el jo líric trau coratge (bordó 11) i talla pensaments negatius (bordó 9) perquè vol avançar i no defallir (bordó 12).

Quant a les coordenades espaciotemporals, convé destacar l'element simbòlic de "mon ribatge" (bordó 10), símbol de l'interior del jo líric, lloc d'on extirpa els mals pensaments (males herbes, b. 10). També és interessant el contrast entre la situació espacial de les gents (prop del foc festejant , b.2) i el camí dur i solitari del jo líric (b.4); són situacions simbòliques que, contraposades, il·lustren la singularitat i la soledat del jo líric.
Pel que fa al temps, usa un present atemporal (vaig -4-, son -1-, tall -9-) que li aporta vigència al missatge. D'altra banda també usa el passat per narrar el flashback en què detalla el passat del senyor al qual "serveix": un senyor que no va ser mai vassall anteriorment (b.5) ni va fer mai la cerimònia de l'homenatge (b.6), que en temps del feudalisme establia lligams de submissió entre cavallers i els seus senyors feudals. Per aquest motiu déiem que es tractava d'un "senyor" ben especial. Ausiàs March ens està presentant un amor no submís.

Pel que fa a la veu del jo líric, apareix amb rotunditat al primer bordó (Jo son aquell), expressió típica dels trobadors que March fa seua; vaig sobre neu (b.4); tall (v.9). És un jo descrit amb valentia, originalitat -no fa el que fa tothom- i decisió: talla les herbes abans que no cresquen les males herbes, imatge metafòrica que significa que ell talla els pensaments i desigs roïns del seu interior. Interpel·la a la dona gràcies al senyal "plena de seny" (b.9), ubicat -com era típic- a l'inici de la tornada. La relació amb ella està comparada a la d'un servidor -ell- que té com a senyor feudal algú que no entén de servituds: és a dir, la relació home-dona sembla ser igualitària (sense vincles d'homenatge) i entre ells preval el cor salvatge (b.7), sense domesticar. El senyor (la personificació de l'amor) li desitja al jo líric que tinga recompensa (b.8) en el seu camí ple de dificultats.

Si observem ara les seqüències textuals, destaquem la narració inicial en què compara el comportament dels altres (b.2) i el seu (b.4); tot seguit apareix una descripció breu però colpidora del jo líric (b.4) i tota la resta del poema torna a ser una narració. Es retrotrau al passat en els bordons 5-7 quan detalla el passat del "senyor feudal" a qui ja identifiquem com l'amor.

A més a més de la funció poètica, que és utilitzada per tal de crear bellesa amb el llenguatge, també predomina la funció expressiva quan parla de "mon coratge" (b.11), del seu interior; l'apel·lativa es concreta amb la interpel·lació al tu líric mitjançant el senyal; la representativa inclou els bordons 5-8 i és important ja que els fets relatats (el comportament de l'amor explicat com un senyor feudal) cobren importància per al tema del poema, com hem vist.

Pel que fa al registre, a pesar de ser un poema del segle XV, aquesta versió actualitzada ens permet observar un ús senzill del llenguatge, només alterat per: "el ven esment" (6), "mon ribatge" (10), "sia entés" (11). Per això podem afirmar que Ausiàs March pretén escurçar la distància amb el lector, pretén ser fàcilment comprés. A pesar d'això utilitza oracions compostes -tota la primera cobla és una única oració- ja que la complexitat del tema exposat necessita ser expressada mitjançant proposicions elaborades. Però al final afig una oració simple que pretén aclarir la metàfora dels bordons 9 i 10.

Aprofundint en les figures retòriques, en efecte destaca aquesta metàfora que identifica les males herbes d'un ribatge amb els mals pensaments del jo líric, que ell talla abans que no cresquen. Així exposa de manera poètica el seu estat d'ànim, individualitzat, singular, ja que ell camina sobre la neu descalç mentre que la resta de la gent busca el foc (protecció, calor) quan hi ha tempesta (dificutats en l'amor). Ell s'arrisca a seguir la relació amb ella. Amb aquesta antítesi foc-neu, es fa evident que el jo líric és únic.
Per últim, convé afegir la metàfora del senyor feudal que mai fou vassall (5-8) que, com ja hem dit, defineix una relació amorosa basada en la igualtat home-dona. Per tal que el jo líric trobe recompensa, talla els seus mals pensaments, pensaments que podrien referir-se, potser, a dubtes sobre si ella també l'estima igual, dubtes sobre si la relació té o no futur, etc.

Per tant, i com a conclusió, aquest poema amorós utilitza l'antítesi [entre foc-neu; neu-descalç; mai vassall-senyor] per demostrar que ens trobem davant d'un jo líric singular, que no es comporta com tots: ell està decidit a seguir un camí dur (descalç per la neu) que trenca l'ordre establert (un senyor que mai fou vassall) i que pretén la igualtat entre amat i amada. Malgrat les dificultats, el jo líric està esperançat (ja que espera recompensa) i per això farà l'esforç de tallar els pensaments i desigs roïns.

Amb aquesta temàtica, March demostra trencar els tòpics de l'amor cortés (en què la dona -midons- es considerava superior a l'home) , i aprofita l'expressió poètica per tal d'exposar dubtes i sentiments sincers d'un home que ama.