SUPORT

Més grups de música en català

2011-12-31T11:31:00.001-07:00

Els catarres
Teràpia de shock
Teràpia de shock (per als del Barça)
Gerard Quintana
La Troba Kung-Fú
Gertrudis
La Pegatina
Pepet i Marieta
Pirat's Sound Sistema
Ai, ai, ai
Pino Piras (l'Alguer)
Rauxa
Gerard Jacquet (Catalunya Nord)
Joan-Pau Giné (Catalunya Nord)
Pau Alabajos
Cesc Freixas
Amaral
El Canto del Loco
Amaia Montero
Sergio Dalma

Tema 9. La poesia contemporània

2011-05-11T12:13:00.000-06:00

Tema 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d’una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.

Aquesta poesia presenta les característiques següents:

a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.

c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.

Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.

Tema 4. La narrativa actual

2011-05-11T12:10:00.000-06:00

TEMA 4
Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Als anys setanta la dictadura franquista es debilita. Amb la mort de Franco, el 1975, l’estat espanyol s’enceta un procés de transició política que conduirà a sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. El català recupera la consideració social i legal que havia perdut anys enrere: esdevé cooficial tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i s’incorpora al sistema educatiu. Tot això contribueix a millorar quantitativament i qualitativament la vitalitat de la cultura catalana: augmenta considerablement el nombre d’editorials, de premis literaris i de lectors.

Durant aquest període la narrativa ofereix un ventall ric i variat de temàtiques i tècniques que es poden sintetitzar en diferents corrents:

a)Obres de caire realista, com les d’Isabel-Clara Simó.

b)Novel·les transgressores, que experimenten amb el llenguatge i les tècniques narratives; com l’obra de Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992).

c)El realisme psicològic, que comprén novel·les en què l’anàlisi psicològica dels personatges i la descripció de mons interiors són els ingredients principals. Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977), Carme Riera La meitat de l’ànima (

d)La creació d’universos mítics relacionats amb la biografia dels autors (Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Joan Francesc Mira).

e)Les novel·les de gènere: la novel·la negra (Ferran Torrent), la juvenil, la històrica (Jaume Cabré, Josep Lozano) de terror, eròtica o de ciència-ficció.

En resum, les darreres dècades del segle XX estan presidides per la recerca de la normalització literària i l’adaptació a les tendències narratives europees.

Temes 15 i 16. L'assaig de Fuster. L'assaig de Mira

2011-05-09T11:53:00.001-06:00

Tema 15. LA REPERCUSSIÓ DE L’ASSAIG DE JOAN FUSTER

Joan Fuster és l’assagista més important de la literatura catalana del segle XX en un moment històric difícil per conrear aquest gènere.

La seua obra assagística la classificarem en:

a.assaig humanístic,

b.estudis d’història cultural i

c.estudis sociopolítics.

A. Pel que fa al primer apartat, Fuster reflexiona sobre l’ésser humà tant sobre temes fonamentals com sobre qüestions quotidianes, però sempre amb una visió universalista. Així el ventall de temes que tracta és amplíssim des de l’hamburguesa a les falles o la sexualitat i la passió. Ell sempre assaja de desmitificar les grans veritats i reflexionar sobre la realitat tot i intentant que el lector faça el mateix. Són obres importants: Diccionari per a ociosos, Diari 1952-1960 o els seus famosos aforismes. S’hi constata la influència dels moralistes i racionalistes francesos, de Montaigne als enciclopedistes.

B. En els estudis d’història cultural Fuster estudia parcel·les importants de la nostra història i literatura –períodes històrics, moviments culturals i polítics, figures cabdals, etc - amb un estil amé i lúcid. Es tracta d’obres com Literatura catalana contemporània, La decadència al País Valencià, etc.

C.El compromís cívic de Fuster el va portar a escriure llibres i textos necessaris i que no existien fins al moment. Textos de reflexió històrica i política sobre el nostre país com ara: Nosaltres els valencians, o Un país sense política. En aquests escrits Fuster s’endinsa, des d’una posició intel·lectual, en les qüestions identitàries dels valencians i posa en evidència la catalanitat de la nostra cultura, la qual cosa el convertiran en el centre dels atacs de la ultradreta valenciana.

La personalitat intel·lectual de Fuster així com l’amplitud i originalitat de la seua obra l’han convertit en una de les figures més influents de la cultura del país.

Tema 16. L’ASSAIG DE JOAN FRANCESC MIRA

L'obra de J. F. Mira gira al voltant de tres eixos: la reflexió, que comprén un conjunt d'assajos; la ficció, formada per novel·les i contes, i la traducció.

L'assaig de Mira se centra en tres grans temes. El primer és la reflexió sobre la identitat col·lectiva dels valencians -la llengua, la sociologia, l'antrologia- i el peculiar funcionament de la societat valenciana. El segon gira al voltant del concepte de nació, és a dir, com es creen i evolucionen les identitats col·lectives, quin paper hi juguen elements com la llengua o el poder, quin ús polític se’n fa. El tercer tema és l'estudi de personatges històrics valencians singulars, com és el cas dels Borja, sant Vicent Ferrer o Blasco Ibáñez. I ho fa des d'un punt de vista d'intel·lectual compromés amb el seu país i la seua cultura. D'alguna manera és continuador del treball de Joan Fuster.

Aquesta faceta d'assagista la trasllada també a les seues novel·les. Així les seues primeres narracions es caracteritzen pel realisme, la recuperació de la memòria -els ambients de postguerra, el món rural, les tradicions, els costums...- i tenen un fort component autobiogràfic. Ara bé, Mira transcendeix l'anècdota personal per convertir-se en la crònica d'una generació. generacional.

Progressivament, amb El desig dels dies i la trilogia sobre València -Els treballs perduts, El professor d'història-, la seua narrativa guanya en ambició argumental, riquesa estructural i tècnica narrativa. Són novel·les que fan la crònica de la València contemporània, feta amb un fort substrat filosòfic, amb un protagonista revestit amb atributs d'heroi clàssic i ple de referències a mites universals -com l'Ulisses de Joyce.

La seua faceta com a traductor destaca l'adaptació de textos clàssics. Des dels Evangelis a la Divina Comèdia, que han esdevingut veritables models de traducció.

En resum, la producció literària de J. F. Mira fa que siga una figura central de la literatura catalana actual, tant en el camp de l'assaig, com en el de la novel·la i la traducció.

Tema 14. L'obra teatral de Benet i Jornet

2011-05-09T11:14:00.001-06:00

TEMA 14

Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Benet i Jornet és un autor teatral que ha aconseguit una enorme popularitat. Les seues obres tenen un caire realista i es basen sovint en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.)

Un tema important en l’obra de Benet i Jornet és el retrat de la generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat. Són bres com: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R, Testament.

Benet i Jornet ha estat un divulgador del teatre i de la literatura dels quals ha fet adaptacions cinematrogràfiques. Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d'ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat.

Les telenovel•les se situen a Barcelona o llocs indeterminats de Catalunya. La seua estructura gira sobre una trama central (canvi de fortuna d’una família, evolució d’un negoci, la vida de diverses persones, etc.) al voltant de la qual s’articulen altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. Per altra banda, aquest serials tenen la voluntat de contribuir a la integració social i cultural i, alhora, vol transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

La gran aportació de Benet i Jornet és haver estat capaç de crear un model autòcton de sèrie de televisió que, a més de ser de qualitat, ha esdevingut molt popular.

Tema 12. El teatre de Manuel de Pedrolo

2011-05-05T11:52:00.001-06:00

Tema 12
Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Entre 1950 i 1963, Manuel de Pedrolo escriu un total de tretze obres teatrals. Els temes que tracta són l’autenticitat i la incomunicació, el sentit de l’existència i la llibertat, el conformisme i l’afany de revolta.

Així, en Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No, va tractar la rebel•lió contra el conformisme heretat i la impossibilitat d’assolir la llibertat. En peces com ara Situació bis, Darrera versió per ara o L’ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social.

El teatre de Pedrolo planteja situacions claustrofòbiques i angoixants, que d’alguna manera expressa una situació col•lectiva de repressió, que no s’ubica en cap espai o temps concret. Els personatges tenen una dimensió simbòlica: viuen en un món tancat que els separa del món exterior, estan angoixats per enderrocar els murs que els empresonen però, alhora, tenen por a la llibertat.

L’obra conté elements tècnics, formals i estilístics que l’acosten al teatre de l’absurd (trencament dels espais, de la lògica narrativa, del llenguatge amb què es vol expressar l’absurditat de l’existència humana). Tanmateix, Pedrolo preferia anomenar-lo teatre de l’abstracte.

El teatre de Pedrolo entronca amb els corrents existencialistes dominants a l’Europa de la postguerra del qual J.P. Sartre n’és el màxim exponent.

Solució a Repàs de verbs

2011-01-20T14:29:00.002-07:00

1
Verbs velaritzats: 1vingueres, 2 suspenguérem, 3 encengueu, 4 ofengues, 5 dissolguera, 10 begueu, 11 mogueu,
Verbs regulars: 6 batríeu, 7 conduïra, 8 viatjaren, 12 perderes
“i” consonant : 9 reia

2
Verbs que en català són de la segona conjugació (-er, -re) i en castellà de la tercera (-ir)
1 admeten, 2 permeta, 3 interromps, 4 difonen, 5 emet, 5b debaten, 6 infongueres / infons, 7 promets, 8 retransmeteren,
Verbs amb “i” consonàntica
10 quéieu, 11 féieu, 12 reia, 13 veies

3. atés, atenent; detingut, detenint; imprés, imprimint; obert, obrint; pretés, pretenent; confòs, confonent; respost, responent; exclòs, excloent; tret, tra(i)ent; promés, prometent; vist, ve(i)ent; rigut (rist), rient; pres, prenent; ploure, plovent.

4
1 riga, 2 escrigueu, 3 cregueu, 4 confonc, 5 han ocorregut, 6 difonen, 7 comprenc, 8 ploga (plou), 9 dorma, 10 bulliu, 11 sent, 12 cusen, 13 tussa, 14 fugiu, 15 dormira, 16 llija

5
1 parec, 2 coneguera, 3 visqueu, 4 mereixem, 5 cresca, 6 sobrevisquen, 7 transcorre, 8 cresquera, 9 compliríeu, 10 patisquen, 11 ompliguéreu, 12 agraïsc, 13 recollíreu

6
EIXIR: isc, ixes, ix, eixim, eixiu, ixen / isca, isques, isca, isquem, isqueu, isquen
ANAR: vaig, vas, va, anem, aneu, van / vaja, vages, vaja, anem, aneu, vagen
VEURE: veig, veus, veu, ve(i)em, ve(i)eu, veuen / veja, veges, veja, vegem, vegeu, vegen
FER: faig, fas, fa, fem , feu, fan / faça, faces, faça, fem, feu, facen
OMPLIR: òmplic, omplis, ompli, omplim, ompliu, omplin / òmpliga, òmpligues, òmpliga, omplim, ompliu, òmpliguen
CRÉIXER: cresc, creixes, creix, creixem, creixeu, creixen / cresca, cresques, cresca, cresquem , cresqueu, cresquen

L'examen

2010-11-21T11:08:00.000-07:00

Control de valencià
2n de batxillerat

1. Contesta aquestes qüestions de normativa

a)Completa
Vol que els cambrers ________________ (SERVIR) el sopar al jardí.
Els teus amics ______________ (CONDUIR) molt malament.
b) Quina funció fan els complements verbals subratllats
Els alumnes participen en les activitats esportives del centre
Quan isc de casa sempre salude la portera.
c)Reescriu les oracions anteriors substituïnt els complements pels pronoms equivalents
d)Tradueix: Dicen que hay que salir pronto, para llegar a tiempo.
e)Esmena, si cal, aquesta oració: Recorde el dia en el que ens vam conéixer.
f) Com s’han adaptat al català aquestes paraules:
champagne: stress:
shampoo: scanner:
g) Tradueix: Bebe demasiado, lo cual es un problema cuando salimos de fiesta.
h) A partir dels radicals, explica el significat de xenofòbia
i) Esmena els errors:
El Director del nostre Institut, té un cotxe de luxe que..., és una canya!
j)Escriu el pretèrit imperfet del verb permetre

2. Respon aquestes qüestions breus
a) Trets identificadors del dialecte oriental
b)Les varietats diastràtiques
c) El registre col•loquial
d)Què és una fal•làcia? “Tu quoque” és un tipus de fal•làcia. En què consisteix?
e)Defineix “àmbit d’ús”. Esmenta els principals àmbits d’ús
f)L’anunci d’Axe és un text? Per què? Quines funcions lingüístiques hi predominen?

3.L’argumentació. Tipus d’arguments

Temes de literatura catalana

2010-11-08T08:56:00.000-07:00

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.
3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.
16.Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.

Tema 6. La poesia de 1939 a 1970

2010-05-18T04:17:00.000-06:00

La poesia de postguerra (1939-1970)

Tema 6. La poesia de 1939 a 1970

2010-05-18T04:16:00.001-06:00

Tema 6: Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.

Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzav els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).

La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:
1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.
2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,
3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.
4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.
5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Estellés

2010-05-18T04:13:00.000-06:00

TEMA 7

EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

L'obra poètica d'Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és prolífica i original. L’aportació d’Estellés a la literatura catalana rau en el plantejament dels temes i en la creació d’un llenguatge poètic personal.
Així, els seus temes són l'amor, la mort, el seu país.
L’amor és un tema obsessiu, comprén una gamma que va del desig al sexe passant per l’amor conjugal. I tot això plantejat amb una cruesa insòlita en la literatura catalana.
Per la seua banda, la mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. La mort es concreta en un cadàver, en un cementeri o en un nínxol.
Com a poeta civil, Estellés manifesta el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

El llenguatge literari d’Estellés es construeix sobre a) la llengua poètica dels clàssics del segle XV, especialment la d’Ausiàs March; b) la llengua dels poetes del segle XX, i c) la llengua col.loquial de l’Horta. Sobre aquesta base fa uina particular elaboració retòrica i estilística: empra tant formes i imatges cultes com altres de populars.

En resum, Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt personal en el conjunt de la literatura catalana contemporània, gràcies al seu estil –on convergeixen les formes clàssiques i les col•loquials- i a la manera de tractar temes com l’amor o la mor.

Temes 15 i 16. Joan Fuster i Joan Francesc Mira

2010-05-17T12:24:00.000-06:00

Tema 15. JOAN FUSTER
Joan Fuster és l’assagista més important de la literatura catalana del segle XX en un moment històric difícil per conrear aquest gènere.
La seua obra assagística la clasificarem en:
a.assaig humanístic,
b.estudis d’història cultural i
c.estudis sociopolítics.

A.Pel que fa al primer apartat el ventall de temes que tracta és amplíssim des de l’hamburguesa a les falles o la sexualitat. Ell sempre assaja de desmitificar les grans veritats i reflexionar sobre la realitat tot i intentant que el lector faça el mateix. Són obres importants: Diccionari per a ociosos, Diari 1952-1960 o els seus famosos aforismes. S’hi constata la influència dels moralistas i racionalistas francesos, de Montaigne als enciclopedistes.
B.En els estudis d’història cultural Fuster estudia parcel.les importants de la nostra història i literatura –períodes històrics, moviments culturals i polítics, figures cabdals, etc - amb un estil amé i lúcid. Es tracta d’obres com La literatura catalana contemporània, La decadència al País Valencià, etc.
C.El compromís cívic de Fuster el va portar a escriure llibres i textos necessaris i que no existien fins al moment. Textos de reflexió històrica i política sobre el nostre país com ara: Nosaltres els valencians, o Un país sense política. En aquests escrits Fuster s’endinsa, des d’una posició intelectual, en les qüestions identitàries dels valencians i posa en evidència la catalanitat de la nostra cultura, la qual cosa el convertirán en el centre dels atacs de l’ultradreta valenciana.
La força de la seua personalitat intel.lectual i l’extensió i originalitat de la seua obra l’han convertit en una de les figures més influents de la cultura del país.

Tema 16. JOAN FRANCESC MIRA
L'obra de J. F. Mira gira al voltant de tres eixos: la reflexió, que comprén un conjunt d'assajos; la ficció, formada per novel·les i contes, i la traducció.
L'assaig de Mira se centra en la reflexió sobre la identitat col·lectiva dels valencians -la llengua, la sociologia, l'antrologia- el concepte de nació i l'estudi de personatges històric singulars, com és el cas dels Borja. I ho fa des d'un punt de vista d'intel·lectual compromés amb el seu país i la seua cultura. D'alguna manera és continuador del treball de Joan Fuster.
Aquesta faceta d'assagista la transllada també a les seues novel·les. Així les seues primeres narracions es caracteritzen pel realisme, la recuperació de la memòria -els ambients de postguerra, el món rural, les tradicions, els costums...- i tenen un fort component autobiogràfic. Ara bé, Mira transcendeix l'anècdota personal per convertir-se en la crónica d'una generació. generacional.
Progressivament, amb El desig dels dies i la trilogia sobre València -Els treballs perduts, El professor d'història-, la seua narrativa guanya en ambició argumental, riquesa estructural i tècnica narrativa. Són novel·les que fan la crònica de la València contemporània, feta amb un fort substrat filosòfic, amb un protagonista revestit amb atributs d'heroi clàssic i ple de referències a mites universals -com l'Ulisses de Joyce.
La seua faceta com a traductor destaca l'adaptació de textos clàssics. Des dels Evangelis a la Divina Comèdia, que han esdevingut veritables models de traducció.

En resum, la producció literària de J.F. Mira fa que siga una figura central de la literatira catalana actual, tant en el camp de l'assaig, com en el de la novel·la i la traducció.

TEMA 14 Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

2010-05-17T12:02:00.000-06:00

Benet i Jornet

Tema 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

2010-05-17T11:58:00.001-06:00

Tema 11. El teatre de la postguerra als anys 70

TEMA 14 Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

2010-05-17T11:51:00.001-06:00

TEMA 14

Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat.
Entre les seves obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius), Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
Però si avui dia és conegut és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
“Poble Nou” fou la primera telenovel•la en català i tot un fenòmen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tota Catalunya. L'eix central de l'argument es teixia al voltant d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. El completaven altres històries perifèriques. Així, van aparèixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals i preocupacions socials com ara la sida. Es tractava d'un híbrid entre el relat de costums i l'estil fulletonesc. La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

TEMA 13 Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

2010-05-17T11:50:00.000-06:00

TEMA 13

Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.

A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

Investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. Per exemple La Cubana, que comença la representació fora del recinte teatral o La Fura dels Baus o els Comediants que converteixen un estadi olímpic en un teatre.

Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a sa casa. En són un exemple Els Joglars.

Importància de la figura del director escènic. Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha doncs, una implicació total en l’obra: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.

Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi que pateix el teatre occidental ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.

Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).

Tema 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

2010-05-17T11:49:00.001-06:00

Tema 11.
Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Fins als anys 50, el teatre en català pateix una rigorosa prohibició. Tanmateix, en el 1955 es funda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona , que comença a programar autors clàssics, com Shakespeare i Txèkhov, a editar traduccions de grans autors europeus contemporanis com Ionesco o Brecht, i a posar en escena autors propis com Espriu, Brossa o Pedrolo.

Gràcies a tot això, el teatre català du a terme una profunda renovació dels temes i dels llenguatges escènics i s’acosta als nous corrents europeus. S’hi poden identificar tres grans tendències:
a) Les comèdies de crítica mordaç de la burgesia, en què destaca Joan Oliver.
b) El teatre avanguardista, que adopta formes surrealistes i trenca tant els ritmes narratius com els espais escènics, i experimenta amb noves formes d’expressió (música, poesia, dansa, etc). Ací l’obra de Joan Brossa és central.
c) El teatre de l’absurd, que planteja conflictes de caire existèncial –la llibertat de l’ésser humà, el sentit de la vida, la relació amb els altres, etc.- i aposta també per posades en escena rupturistes. Les obres de Pedrolo són el millor exponent d’aquest corrent.

En resum, malgrat un context de manca de llibertat i censura política i cultural, el teatre català aconsegueix crear estructures que l’acosten a les tendències europees del moment.

Tema 9. Característiques bàsiques de la poesia actual

2010-05-17T11:47:00.000-06:00

Tema 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els Miralls, de Pere Gimferrer, i Poesia rasa, de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d’una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.

Aquesta poesia presenta les característiques següents:

a) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

b) La poesia és considerada una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees. El poema es fa hermètic.

c) Nous arguments: els poetes adopten punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

d) Connexió amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.

Hi destaquen dues tendències: d’una banda, hi ha els poetes que busquen la musicalitat del vers i s’interessen pels aspectes més formals de la poesia; i, de l’altra, hi ha els que participen del corrent estètic i ètic inagurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del “jo”, i conegut amb el nom de poesia de l’experiència.

Tema 8. Característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

2010-05-17T11:45:00.001-06:00

TEMA 8.
EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.

Amb l’obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60, que posa de manifest una actitud de rebel•lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A través de la creació simbòlica dels mites de Sinera (Arenys, a l’inrevés) i de Sefarad (l’Espanya jueva), Espriu evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, a la llibertat i a l’entesa entre contraris. D’aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic s’erigeix en veu de la consciència col•lectiva.

D’altra banda, la seua poesia també reflexiona sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim. I per fer això Espriu recorre a la mitologia clàssica grega, de la qual en fa una recreació, mediterrània i al que s’ha anomenat una “teologia negativa” segons la qual Déu es comporta com un cec respecte els problemes i les angoixes dels homes.

Miquel Martí i Pol

2010-05-02T11:59:00.001-06:00

TEMA 10

LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter- Osona, 1929-2003) és un poeta molt popular: ha rebut premis -com Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, cantants com Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz han musicat els seus poemes i, finalment, la seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.

La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic. I se centra en tres grans temes que sovint s’interrelacionen:
a)El compromís amb el poble, tant des d’un punt de vista social –la reflexió sobre la seua condició obrera- com nacional –la reflexió sobre el país. Hi destaca el Llibre de les solituds. On apareix també el desencís i el desconcert.
b)L’amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dóna vida i plenitud a l’ésser humà. Estimada Marta n’és una excel•lent mostra.
c)L’impacte de la malaltia malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seua vida: amb la malaltia apareix la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.

Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil planer i aparentment senzill –però alhora ric en imatges i suggerències, l’acosten al gran públic. Per això, l’obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.

Quim Monzó

2010-05-02T11:39:00.000-06:00

TEMA 5:
EXPLICA EN QUINA MESURA LA NARRATIVA CURTA DE QUIM MONZÓ REFLECTEIX LA SOCIETAT CONTEMPORÀNIA I AMB QUINS RECURSOS LITERARIS HO FA.
Les narracions curtes de Quim Monzó, com Uf, va dir ell (1978), El perquè de tot plegat (1993) o Mil cretins (2007), reflecteixen la nostra societat actual, tot destacant els aspectes de la vida quotidiana des d’un punt de vista desmitificador i gens innocent.
Monzó és un mestre del conte literari modern que es caracteritza perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat moderna: el consumisme, la despersonalització de les relacions humanes, la insatisfacció, la soledat, falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc. Tot això es tractat sense cap intenció moralitzant.
Pel que fa als seus recursos literaris, cal dir que els contes de Monzó tenen una ambientació urbana (la ciutat anònima és el marc on es desenvolupa la vida contemporània), l’ús de personatges esquemàtics i anònims (sense profunditat psicològica, sovint obsessius i amb problemes de comunicació) i l’aparició d’elements absurds.
Per altra banda, barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. A més, té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme i l´humor agre.

Així doncs, els contes de Quim Monzó són un reflex de la societat de finals del segle XX i començament del XXI, feta amb una mirada original i aguda.

La narrativa dels anys 70 fins l'actualitat

2010-05-02T11:10:00.001-06:00

LITERATURA. TEMA 4

Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Als anys setanta la dictadura franquista es debilita. Amb la mort de Franco, el 1975, l’estat espanyol s’enceta un procés de transició política que conduirà a sistema democràtic i a la recuperació de les llibertats. El català recupera la consideració social i legal que havia perdut anys enrere: esdevé cooficial tant al País Valencià com a Catalunya i les Illes Balears i s’incorpora al sistema educatiu. Tot això contribueix a millorar quantitativament i qualitativament la vitalitat de la cultura catalana: augmenta considerablement el nombre d’editorials, de premis literaris i de lectors.

Durant aquest període la narrativa ofereix un ventall ric i variat de temàtiques i tècniques que es poden sintetitzar en diferents corrents:
a)Obres de caire realista, com les d’Isabel-Clara Simó.
b)Novel•les transgressores, que experimenten amb el llenguatge i les tècniques narratives; com l’obra de Terenci Moix amb novel•les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992).
c)El realisme psicològic, que comprén novel•les en què l’anàlisi psicològica dels personatges i la descripció de mons interiors són els ingredients principals. Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977), Carme Riera.
d)La creació d’universos mítics relacionats amb la biografia dels autors (Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Joan Francesc Mira).
e)Les novel•les de gènere: la novel•la negra (Ferran Torrent), la juvenil, la històrica (Jaume Cabré, Josep Lozano) de terror, eròtica o de ciència-ficció.

En resum, les darreres dècades del segle XX estan presidides per la recerca de la normalització literària i l’adaptació a les tendències narratives europees.

Mercè Rodoreda

2010-03-16T01:45:00.001-07:00

T3 La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
En efecte, la producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure - l'experiència de la guerra i de l'exili.

En la seua primera novel•la, Aloma (1938), que té un caràcter autobiogràfic, ja s’apunten els temes que seran una constant en la seua literatura:
a) el pes d’un destí prefixat que impedeix a la protagonista, Aloma, gaudir de la vida, perquè no pot prendre decisions pròpies;
b) la impossibilitat de l’amor: les relacions afectives són relacions de domini i porten al fracàs personal;
c) la maternitat no desitjada, sentiment que és fruit de l’anul•lació de la personalitat de la dona;
d) una rebel•lia –indefinida- contra un món tancat que l’ofega.

Aquests temes reapareixen i s’accentuen en La plaça del Diamant (1962) i en Mirall trencat (1974) . La primera és la història d’una dona, Colometa, que perd la identitat en un món convuls -el de la guerra civil i la postguerra- que no entén i del qual pateix les conseqüències negatives. La segona novel•la narra la destrucció d’una saga familiar per la incapacitat d’amor i afecte en les relacions de parella i entre pares i fills.

En resum, Rodoreda crea un univers narratiu centrat en l’anàlisi de la psicologia dels personatges i les circumstàncies que els toca viure. L’ús de la primera persona, el monòleg i el monòleg interior és l’eina fonamental per construir aquest univers.

http://www.vilaweb.tv/?video=5019
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=40416
http://www.tv3.cat/videos/582219/Paisatges-dautor-Merce-Rodoreda
http://www.tv3.cat/videos/250609/Especial-Merce-Rodoreda
http://www.tv3.cat/elmeuavi/2003/rodoreda/capitulo.htm
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=Merc%C3%A8+rodoreda&btnG=Cerca+Imatges&gbv=2&aq=f&oq=

Textos medievals

2009-11-11T10:15:00.002-07:00

Literatura catalana mevieval. Text 1

RAMON LLULL. Llibre d'Amic i Amat Segle XIII (fragments adaptats)

2. Els camins pels quals l'amic recerca el seu amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors; i il·luminats d'amors.

28. Tingué son l'amic, que molt havia treballat per cercar el seu amat, i tingué por d'oblidar el seu amat. I plorà perquè no s'adormira i el seu amat fóra absent del seu pensament.

35 -Digues, ocell que cantes d'amor al meu amat: per què em turmenta amb amor, qui m'ha agafat per a ser el seu servidor? Respongué l'ocell: -Si no sostenies treballs per amor, amb què amaries el teu amat?

45. Dos són els focs que escalfen l'amor de l'amic: el primer és bastit de desitjos, plaers, pensaments; l'altre està format per temor, patiments, i de llàgrimes i de plors.

70. Les vies de l'amor són llargues i breus, i això perquè l'amor és clar, pur, net, vertader, subtil, simple, fort, diligent, lluminós, abundós de nous pensaments i d'antics records.

100. La llum de la cambra de l'amat anà a il·luminar la cambra de l'amic, per fer fora les tenebres i omplir-la de plaers, de sentiments i de pensaments. I l'amic llevà de la cambra totes les coses, perquè hi cabera el seu amat.

168. Estava pres l'amic en la presó d'amor: Pensaments, desigs i records el vigilaven i l'encadenaven perquè no fugira del seu amat; els desànims el turmentaven; la paciència i l'esperança el consolaven. L'amic es moria, però l'amat li demostrà la seua estima i reviscolà l'amic.

257. Sembrava l'amat diverses llavors en el cor del seu amic, d'on naixia i fullava i granava i floria un fruit solament. I la qüestió era si d'aquell fruit podien nàixer diverses llavors.

Literatura catalana medieval. Text 2

RAMON LLULL, Llibre de les bèsties (fragment adaptat) Segle XIII

Quan el Lleó va demanar al Paó què podia menjar, el Paó li contestà que no ho sabia, però que pressentia que el Bou havia de morir en poc de temps, segons significava el seu mal alé corromput. El Lleó tingué intenció de menjar-se el Bou, però anava contra la seua consciència matar-lo, perquè li havia promés lleialtat i perquè el Bou l'havia servit llargament i d'ell es refiava. Quan na Renard veié que el rei dubtava a menjar-se el Bou, s'acostà al rei i li digué que per què no es menjava el Bou si aviat havia de morir per malaltia, segons coneixia el Paó, i, més encara, quan és la voluntat de Déu que el rei tinga les seues necessitats satisfetes tantes vegades com siga menester. El Lleó respongué a na Renard i digué que per res no trencaria sa fe al Bou; perquè li ho havia promés.

-Senyor -digué na Renard- us menjareu vós el Bou, si jo li faig dir a ell que el mengeu i si ell us fa lliure de la fe que li heu promés?

I el Lleó respongué que sí.

Aleshores na Renard se n'anà a buscar el Corb, que tenia molta fam, i li digué aquestes paraules:

-El Lleó té fam i jo tractaré que mate el Bou, que és molt gras i bastarà per a (menjar) tots, ja que és una bèstia gran. Farem així: si el Lleó diu, davant teu, que té fam, tu t'ofereixes al rei i li dius que et menge. Però ell no et menjarà perquè jo t'excusaré i ell no eixirà del meu consell, perquè fa tot el que jo li aconselle. Aleshores jo m'oferiré al rei perquè em menge, però tu li diràs que jo no sóc bo per a menjar, que la carn de rabosa és malsana.

(...)

Na Renard digué al Bou que el Lleó li havia promés fidelitat i que no li faria traïció, i aconsellà al Bou que s'oferira al Lleó perquè el menjara, si li era necessari. El Lleó s'alegraria molt i, tant per l'oferiment que feia el Bou com per el deute que tenia amb ell, no li faria cap mal.

-I encara -afegí na Renard- jo us ajudaré en tal manera que el Lleó no us farà cap vilania ni cap dany.

Quan na Renard tingué totes les coses ordenades, anà davant del Lleó amb el Bou i el Corb. El Corb es presentà i digué que coneixia que el Lleó tenia fam i li digué que el menjara. Na Renard respongué i excusà el Corb dient que no era carn que convingués a menjar de rei. Després d'aquestes paraules na Renard digué al rei que se la menjara, però el Corb digué que la carn de na Renard era malsana per a menjar. Aleshores el Bou, amb paraules semblants, s'oferí al Lleó i li digué que el menjara, que ell era gran i gras i tenia bona carn per menjar. Llavors el Lleó matà el Bou i el rei, na Renard i el Corb menjaren del bou a tota llur voluntat.

Literatura catalana medieval. Text 3

JAUME I (1208-1276) Llibre dels fets (fragment adaptat) Segle XIII

Hi havia dos frares predicadors, per nom fra Pere de Lleida i un altre, que vingueren a Nós. Fra Pere digué que volia parlar amb Nós a part, i ens va dir que se'n volia anar i que no hi romandria. Nós li vam preguntar:

-Per què us en voleu anar? Ací sou molt necessari: una per predicar, l'altra perquè si a algú li arribava l'hora de la mort, millor sabríeu vós donar penitència que no un capellà.

Ell respongué:
-Jo us diré per què me'n vull anar: més de setanta cavallers i hòmens honrats dels millors d'aquest lloc han parlat amb mi i diuen que se n'aniran, de dia o de nit, tan aviat com vós us n'aneu.

I Nós li diguérem:
-Açò és gran meravella: que ells hagen guanyat la batalla, que Nós els hàgem indemnitzat els cavalls que han perdut i els hàgem dit que proveirem les seues necessitats; i ara diuen que no es poden esperar fins a Pasqua, que no falten sinó dos mesos, i Nós vindrem ací amb la nostra host i anirem a assetjar València!

-Sapieu -respongué ell- que s'ha fet el “via fora!” Si vós us n'aneu, se'n van ells. I jo no hi romandré, que no vull morir fins que Déu ho vulga.

-Aneu-vos-en. Aquesta nit hi pensarem i us retrem resposta demà al matí.

Se n'anà i ens deixà en gran preocupació i pensament, perquè semblava obra d'aranya que tant hi haguérem posat i que ho perdérem tot en una hora. Que tot el que havíem pres amb tan gran despesa i amb tan gran honor ho haguérem retingut, i que ara ho desemparàrem tot. Ens vindria un gran dany i un gran mal barrejat amb vergonya.

Ens n'anàrem a gitar i no volguérem descobrir aquelles paraules a ningú que estiguera amb Nós. Encara que era el mes de gener, ens giràrem més de cent vegades en el llit i suàvem també com si fóssem en un bany. Després de molt pensar ens adormírem per cansament. Quan vingué entre mitja nit i l'alba ens tornàrem a despertar i tornàrem al nostre pensament (...) i pensàrem que si amb ajuda de Déu i de la seua Mare havíem conquerit des Tortosa fins a Borriana ara no podíem perdre el que havíem guanyat.

Al matí vam anar a l'església de Santa Maria i vam convocar el consell. Vam demanar a Fra Pere si acceptava que no tinguéssem en secret allò que ens havia dit. I ens respongué que no, que li plaïa molt que ho descobríssem.

Quan tinguérem a tots reunits davant de Nós, els vam dir:
-Barons, vosaltres sabeu la gràcia que Déu Nostre Senyor ens ha fet en la nostra joventut; sabeu del fet de Mallorca i de les altres illes, i que hem conquerit des de Tortosa fins ací. Vosaltres heu estat ajustats per a servir Déu i a Nós! I ara fra Pere em diu que us en voleu anar si Nós ens n'anem. Molt em meravella! Però com que entenem que el que us pesa es la nostra anada -ens posàrem de peu i seguírem dient- Nós prometem que no passarem Terol ni el riu Ulldecona fins que hagem conquerit València. Demanarem a la reina i la nostra filla que vinguen. Així s'entendrà la voluntat que tenim de romandre i de conquistar aquest regne.

Quan oïren aquestes paraules, tots els que eren a l'església es posaren a plorar. I se n'anaren pagats del bon menjar de les paraules que els havíem dit.

Literatura medieval catalana. Text 4

BERNAT DESCLOT Crònica (Segona meitat del segle XIII. Fragment adaptat)

Aquestes gents que tenen per noms almogàvers són unes gents que no viuen sinó d'armes. No estan en ciutats o en viles, sinó en muntanyes i en boscos. Guerregen sovint amb el sarraïns: entren en el seu territori una jornada o dues, robant i apresant, i agafen molts sarraïns i també altres béns i riqueses. D'aquest guany viuen. Els almogàvers són capaços de sofrir moltes privacions que cap altre home no podria sofrir, que bé poden estar dos dies sense menjar, si els és necessari, o menjaran herbes del camp, que d'això no se'n preocupen gens. Els seus cabdills són aquells que els guien, que coneixen el territori i saben els camins. I no porten sinó una túnica o una camisa molt curta, ja siga estiu o hivern. A les cames duen unes calces estretes de cuir i als peus unes bones avarques, també de cuir. Tenen un bon punyal i una bona corretja, i un foguer a la cintura. Cadascun té una llança i dos dards i un sarró de cuir a l'esquena, en què porta els seu pa per a dos o tres jorns. Són gent molt forta o molt lleugera per a fugir o per a encalçar. I són catalans, aragonesos i serrans.

Literatura catalana medieval. Text 5

PERE III EL CERIMONIÓS Crònica (fragment adaptat) segle XIV

És veritat que Nós, per la rebel·lió que ens havien fet els de la ciutat, érem del parer que la ciutat fos cremada, destruïda i sembrada de sal, de manera que mai cap persona no hi habitara. Però gran part del nostre consell ens ho desaconsellà, al·legant-hi tres raons especials.

La una, que pels criminals no havien de ser condemnats els justs –Déu hauria perdonat els habitants de Sodoma i Gomorra si hi hagués trobat deu justs. I era cert que molts habitants de València havien estat al nostre costat sense témer perdre els béns que tenien. L’altra fou que la ciutat de València, en el passat havia fet grans i assenyalats serveis als nostres predecessors i a Nós, per la qual cosa li havíem de tenir consideració. La tercera raó era que si destruíem aquesta ciutat, minvaríem el poder de la nostra corona, perquè no hi ha rei que tinga tres millors ciutats com Nós tenim: això és Saragossa, València i Barcelona.

Per aquestes raons temperàrem la ira que teníem contra aquest poble, però no volguérem que la ciutat passara sense cap càstig. Per això decretàrem aquestes cinc coses: La primera, que l’indult no s’estenga als morts; perquè, si són trobats culpables, els puguem confiscar els seus béns. La segona, que no comprenga els nobles. La tercera, que no comprenga els servidors de la casa reial. La quarta, que s’aplique justícia corporal als rebels més destacats. I la cinquena, que els privilegis de la ciutat tornen a la nostra mà (...)

Quan vam acabar tots aquests treballs , vam entrar en la ciutat poderosament, amb el nostre exèrcit. Vam anar a la Seu a fer reverència al Nostre Senyor Déu. Després vam parlar al poble, explicant-li moltes coses del crim que s’havia comés contra Nós, però que Nós, com a rei misericordiós, els havíem perdonat.
(...)
Entre els rebels hi havia un barber de nom Goçalbo que, quan hi hagué l’avalot en la ciutat, vingué al nostre palau amb quatre-cents homes armats, i ens obligà a Nós i a la reina a ballar amb ells mentre cantava aquesta cançó:

                   -Mal haja qui se n’irà
                   encara ni encara...

I Nós li diguérem quan li donàrem sentència (a morir torturat)

                   -I qui us turmentarà
                   tot seguit, tot seguit?

N’hi hagué alguns que foren arrossegats i penjats, altres solament penjats. Dels quals n’hi hagué alguns a qui fou donat a beure el metall de la campana de la Unió que havien fet. La campana estava a la Sala de la Casa del Consell i quan repicava membres i diputats de la Unió es reunien de seguida. Per això era cosa justa que begueren el licor de la seua campana.

Lectures de batxillerat. Curs 2009-2010

2009-09-29T09:23:00.000-06:00

1r BATXILLERAT

autor/autora	títol	editorial

SÀNCHEZ-PIÑOL, ALBERT	La pell freda	La Campana
STOKER, BRAMS	Dràcula	Laertes
VALOR, ENRIC	Rondalles valencianes	Ed. Tàndem
DIVERSOS AUTORS	Antologia del relat policíac	Vicens Vives
MARTÍ I POL, MIQUEL	Estimada Marta	Ed. 62 / butxaca
TORRENT, FERRAN	Gràcies per la propina	Bromera
TORRENT, FERRAN	Societat limitada	Bromera
KAFKA, FRANZ	La metamorfosi	Bromera / Proa
ASIMOV, ISAAC	Jo, robot	Pleniluni
MONCADA, JESÚS	El café de la granota	Edicions 62 butx
RODOREDA, MERCÈ	La meva Cristina i altres contes	Edicions 62 butx
PLA, JOSEP	El quadern gris (una tria)	Destino
BAULENAS, LLUÍS-ANTON	Els caníbals	Columna
BARBAL, MARIA	Pedra de tartera	La Magrana
RODOREDA, MERCÈ	La plaça del Diamant	Bromera
CALDERS, PERE	Invasió subtil i altres contes	Edicions 62
MONZÓ, QUIM	El perquè de tot plegat	Quaderns Crema
PEDROLO, MANUEL	Homes i no	El galliner/Teatre
ZWEIG, STEFAN	Carta d’una desconeguda	Quaderns Crema
BENET I JORNET, J.M.	Testament	El galliner/Teatre
COELHO, PABLO	L'alquimista	Proa
BOSCH, ALFRED	L'atles furtiu	Columna
SALINGER, JEROME D.	El vigilant en el camp de sègol	Grup 62
ECO, UMBERTO	El nom de la rosa	Destino
PUNSET, EDUARD	L'ànima és al cervell	Destino

2n BATXILLERAT

autor/autora	títol	editorial
ANDRÉS ESTELLÉS, V.	L’hotel París	L’escorpí
BAULENAS, LLUÍS-ANTON	Els caníbals	Columna
BENET I JORNET, J.M.	Testament	El galliner/Teatre
BOSCH. ALFRED	L'atles furtiu	Columna
BOYNE, JOHN	El noi del pijama de ratlles	Empúries
CALDERS, PERE	Invasió subtil i altres contes	Edicions 62
CALVINO, ITALO	El baró rampant	Ed. 62 butxaca
CAMUS, ALBERT	La pesta	Ed. 62 butxaca
DURAS, MARGUERITE	L'amant	Tusquets
ECO, UMBERTO	El nom de la rosa	Destino
FUSTER, JOAN	Nosaltres els valencians	Edicions 62
LOVECRAFT, H.P.	Nous contes dels mites de Cthulhu	Valdemar
MARTÍ I POL, MIQUEL	Estimada Marta	Ed. 62 / butxaca
MONCADA, JESÚS	Calaveres atònites	Ed. 62
PLA, JOSEP	El quadern gris (una tria)	Destino
PUNSET, EDUARD	L'ànima és al cervell	Destino
RODOREDA, MERCÈ	Mirall trencat	Bromera
SALINGER, JEROME D.	El vigilant en el camp de sègol	Grup 62
SÀNCHEZ-PIÑOL, ALBERT	Pandora al Congo	La Campana
SARAMAGO, JOSÉ	Assaig sobre la ceguesa	Edicions 62
SAVIANO, ROBERTO	Gomorra	Ed. 62 butxaca
STEFAN ZWEIG	Moments estel·lars de la humanitat	Quaderns Crema
TABUCCHI, ANTONIO	El cap perdut de Damasceno Monteiro	Edicions 62
TORRENT, FERRAN	Societat limitada	Bromera
TUSON, JESÚS	Mal de llengües	Edicions 62

Lectures de batxillerat. Curs 2009-2010

2009-09-29T09:17:00.002-06:00

1r BATXILLERAT

autor/autora	títol	editorial

SÀNCHEZ-PIÑOL, ALBERT	La pell freda	La Campana
STOKER, BRAMS	Dràcula	Laertes
VALOR, ENRIC	Rondalles valencianes	Ed. Tàndem
DIVERSOS AUTORS	Antologia del relat policíac	Vicens Vives
MARTÍ I POL, MIQUEL	Estimada Marta	Ed. 62 / butxaca
TORRENT, FERRAN	Gràcies per la propina	Bromera
TORRENT, FERRAN	Societat limitada	Bromera
KAFKA, FRANZ	La metamorfosi	Bromera / Proa
ASIMOV, ISAAC	Jo, robot	Pleniluni
MONCADA, JESÚS	El café de la granota	Edicions 62 butx
RODOREDA, MERCÈ	La meva Cristina i altres contes	Edicions 62 butx
PLA, JOSEP	El quadern gris (una tria)	Destino
BAULENAS, LLUÍS-ANTON	Els caníbals	Columna
BARBAL, MARIA	Pedra de tartera	La Magrana
RODOREDA, MERCÈ	La plaça del Diamant	Bromera
CALDERS, PERE	Invasió subtil i altres contes	Edicions 62
MONZÓ, QUIM	El perquè de tot plegat	Quaderns Crema
PEDROLO, MANUEL	Homes i no	El galliner/Teatre
ZWEIG, STEFAN	Carta d’una desconeguda	Quaderns Crema
BENET I JORNET, J.M.	Testament	El galliner/Teatre
COELHO, PABLO	L'alquimista	Proa
BOSCH, ALFRED	L'atles furtiu	Columna
SALINGER, JEROME D.	El vigilant en el camp de sègol	Grup 62
ECO, UMBERTO	El nom de la rosa	Destino
PUNSET, EDUARD	L'ànima és al cervell	Destino

2n BATXILLERAT

autor/autora	títol	editorial
ANDRÉS ESTELLÉS, V.	L’hotel París	L’escorpí
BAULENAS, LLUÍS-ANTON	Els caníbals	Columna
BENET I JORNET, J.M.	Testament	El galliner/Teatre
BOSCH. ALFRED	L'atles furtiu	Columna
BOYNE, JOHN	El noi del pijama de ratlles	Empúries
CALDERS, PERE	Invasió subtil i altres contes	Edicions 62
CALVINO, ITALO	El baró rampant	Ed. 62 butxaca
CAMUS, ALBERT	La pesta	Ed. 62 butxaca
DURAS, MARGUERITE	L'amant	Tusquets
ECO, UMBERTO	El nom de la rosa	Destino
FUSTER, JOAN	Nosaltres els valencians	Edicions 62
LOVECRAFT, H.P.	Nous contes dels mites de Cthulhu	Valdemar
MARTÍ I POL, MIQUEL	Estimada Marta	Ed. 62 / butxaca
MONCADA, JESÚS	Calaveres atònites	Ed. 62
PLA, JOSEP	El quadern gris (una tria)	Destino
PUNSET, EDUARD	L'ànima és al cervell	Destino
RODOREDA, MERCÈ	Mirall trencat	Bromera
SALINGER, JEROME D.	El vigilant en el camp de sègol	Grup 62
SÀNCHEZ-PIÑOL, ALBERT	Pandora al Congo	La Campana
SARAMAGO, JOSÉ	Assaig sobre la ceguesa	Edicions 62
SAVIANO, ROBERTO	Gomorra	Ed. 62 butxaca
STEFAN ZWEIG	Moments estel·lars de la humanitat	Quaderns Crema
TABUCCHI, ANTONIO	El cap perdut de Damasceno Monteiro	Edicions 62
TORRENT, FERRAN	Societat limitada	Bromera
TUSON, JESÚS	Mal de llengües	Edicions 62

Els factors polítics

2009-05-10T02:44:00.002-06:00

ELS FACTORS POLÍTICS

[RESUM]
Al llarg de la història els factors polítics han estat determinants perquè desapareguen moltes llengües arreu del món. El primer lloc, la conquesta i colonització d'Amèrica, Àsia i Oceania fa que les llengües europees ocupen els àmbits d'ús de prestigi (l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació) en detriment de les autòctones. En segon lloc, amb la creació dels estats nacionals, la idea “un estat, una llengua” va comportar que les funcions formals es reservaren a les llengües dominants en cada estat. Tot aquest procés ha generat una enorme pressió perquè es deixen de parlar les llengües no dominants i per subjugar i assimilar lingüísticament la població autòctona. Per això són determinants les decisions que els estats prenen sobre l'oficialitat -o no- d'aquestes llengües i el seu ús en àmbits formals.

[TEMA]
Així doncs, el tema del text és la importància dels factors polítics en la supervivència o desaparició de les llengües en el món, tant al llarg de la història com en l'actualitat. El títol s'hi refereix d'una forma general: esmenta els factors polítics, però, d'antuvi, el lector no sap a quin camp fan referència. Tanmateix, si llig la referència del text pot suposar que tractarà de la repercussió de les decisions polítiques en l'existència de les llengües; un tema que interessa especialment a la sociolingüística.

[ESTRUCTURA]
Aquest text s'estructura en quatre paràgrafs. El primer afirma la tesi -els factors polítics són determinants en la pèrdua de llengües arreu del món- i analitza un primer factor: la colonització del “nou” món per les potències europees. En el segon paràgraf es presenta un altre fet: la idea “una llengua, un estat” que s'estén per Europa. El tercer descriu la conseqüència que comporten aquests factors: la subjugació i l'assimilació lingüística. Per acabar, el quart paràgraf posa l'èmfasi en el fet que avui el futur de moltes llengües depén de les mesures polítiques que adopten els estats, i que poden actuar en un sentit positiu o negatiu.

L'estructura interna és analitzant: la primera oració anuncia la tesi que, tot seguit, és explicada. Així, els factors polítics són l'hipertema a partir del qual es generen temes derivats: la colonització, les llengües estatals, l'assimilació, les polítiques actuals. D'aquesta manera s'assegura la coherència del text.

[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Estem davant d'un fragment de l'Informe sobre les llengües del món. Síntesi, escrit per Esti Amorrortu i altres autors i publicat pel Centre UNESCO de Catalunya l'any 2005. Pertany, doncs, a l'àmbit acadèmic. És tracta d'un informe, un tipus d'escrit que analitza una situació o uns fets i que acostuma a estar escrit per especialistes -podem suposar que els autors són lingüistes, són tècnics. És un text expositiu: la informació està clarament ordenada, tot presentant una relació de causa-efecte, els enunciats són objectius -en tercera persona i l'emissor es manté al marge-, predomina l'eix del passat perquè fa referència a factors històrics, però també hi ha un ús abundant del present. El text presenta uns fets objectius que tenen una finalitat informativa -transmet dades històriques. Ara bé, en la mesura que aquestes dades justifiquen la tesi inicial, també tenen una dimensió argumentativa.

[VARIETAT LINGÜÍSTICA/ FUNCIONS]
El text està escrit en un registre estàndard i amb un grau de formalitat mitjà-alt: abunden els tecnicismes -colonització, diversitat lingüística, assimilació...-, té una alta densitat informativa (no hi ha exemples ni digressions) i està ben estructurat. És el que correspon a un text acadèmic i formal. En aquest fragment, no s'hi troben marques dialectals. Abunden les oracions en tercera persona, tenen un to neutre i impersonal (l'emissor no hi és present; en algun moment, però, sí que s'hi manifesta com quan posa cometes a “nou” món, per subratllat l'ús etnocèntric d'aquest concepte), cosa que és correspon amb el predomini de la funció referencial del llenguatge.

[PRESSUPOSICIONS]
L'escrit s'adreça a un lector informat, amb un certs coneixements històrics i lingüístics, i avesat a llegit textos acadèmics. Es pressuposa que sap què és la colonització -la conquesta d'Amèrica, Àfrica i Oceania que els europeus duen a terme des del segle XV al segle XIX- o la creació d'estats nacional (després de la Revolució Francesa), que coneix conceptes de sociolingüística (llengües minoritzades, àmbits d´ús, assimilació i subjugació lingüística, etc., és a dir, un seguit de conceptes que es treballen al llarg del segon curs de batxillerat).

[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT/ MODALITZACIÓ]
En el text no hi ha polifonia, però sí una referència indirecta a altres textos (Els factors polítics són els més esmentats com a causa...(l.1), cosa que remet a altres estudis sobre les llengües i que, d'alguna manera, es pot interpretar com una marca d'intertextualitat. Tampoc hi ha modalització: com s'assenyala més amunt és un text força impersonal, i aquest element que dóna més validesa al discurs.

[COHESIÓ]
El text presenta un seguit de lligams i relacions entre diversos elements que el cohesionen i permeten que la informació es desenvolupe adequadament. Uns són els mecanismes de referència lexicosemàntica que giren al voltant del conceptes centrals del text. Són la repetició (colonització, factors polítics, llengües, prestigi) i la sinonímia (colonització-ocupació, llengua estatal-llengua dels poderosos, governs-estats, factors-fets), que remeten a un mateix referent. Els camps semàntics tenen un paper fonamental (àmbits d'ús formals: l'educació, l'administració, la religió, els mitjans de comunicació; conceptes de sociolingüística: diversitat lingüistica, subjugació, assimilació, estatus, llengua estatal). També és important la hiperonímia i la hiponímia (situacions de prestigi, colònies són hiperònims de sistema educatiu, administració pública, religió, mitjans de comunicació o Austràlia, Amèrica, Africa, que són hipònims) i les famílies lèxiques (colònia-colonització-colonitzadors, estat-estatals, llengua-lingüística) . Atés que estem davant d'un text acadèmic, el lector ha d'activar els seus coneixements enciclopèdics per establir bona part d'aquestes relacions.
Un altre mecanismes de cohesió és la referència gramatical, els mecanismes de connexió i l'ús dels signes de puntuació. Pel que fa la primera, el text fa un ús anafòric moderat del determinants demostratius -això [la imposició de la llengua dels poderosos] va comportar.. (l.6); “aquests episodis (l.17), de l'anàfora pronominal (les que, en relació a les llengües) i els elements díctics -”els factors politics són els més esmentats , ...-que remet a altres estudis.
En canvi, els connectors tenen un paper fonamental per remarcar la relació lògica entre les idees que és important en un text acadèmic i analític com aquest. En troben d'additius: a més, arran d'això; distributius: d'una banda, concessius: tot i que, consecutius: per tant, com a conseqüència... Un rol sembant hi juguen els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions. Respectivament, indiquen conclusions (...: l'estatus de les diferents llengües es veu afectat per...), clarifiquen les relacions internes dins de l'oració i subratllen els connectors (...s'han declarat oficials o no, i, per tant, per si...) i permeten incisos o aclariments (la llengua dels poderosos -la dels ocupants-).
[OPINIÓ PERSONAL]
Aquest és un text acadèmic que exigeix que el destinatari faça una lectura atenta i active els seus coneixements previs. S'adequa als continguts de sociolingüística que es treballen en el segon curs de batxillerat.

La desaparició de llengües i la pèrdua de la diversitat lingüística és efectivament un tema important en aquest començament del segle XXI. Sembla que amb la globalització s'accelera una tendència a la uniformització cultural i lingüística -que, com diu el text, ja s'ha inicial uns segles abans- i que pot portar a la desaparició de moltes llengües i, per tant, a l'empobriment cultural, de la mateixa manera que en altres àmbits porta a la desaparició de moltes espècies d'éssers vius i també a la destrucció d'espais naturals. Sens dubte, és tot un model de creixement que cal repensar.
Per altra banda, el text esmenta també les polítiques que els estats poden dur a terme per assegurar el futur de les llengües. Això toca directament la situació del català. Una llengua que, històricament i en diversa mesura, ha patit un procés de substitució ( ha estat apartada dels àmbits de prestigi per altres llengües estatals -el francés, el castellà i l'italià) i que en alguns territoris viu una situació de diglòssia i que s'intenta redreçar amb polítiques de normalització de diversa mena. Com diu el text, el futur del català dependrà de si és plenament oficial o no, i de si s'utilitza en l'educació, l'administració pública i els mitjans de comunicació.

Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.

JAVIER RUIBAL

2009-05-09T03:27:00.000-06:00

Javier Ruibal: gran, immens, gegant

[RESUM]
Pere Pons sosté que Javier Ruibal és un cantant d’aires flamencs que té una gran qualitat artística i una obra considerable, amb discs com Contrabando, Duna o Cuerpo Celeste. Acompanyat pel guitarrista Tito Alceo, ha fet un recital que ha estat molt ben acollit pel públic. Tanmateix, la indústria discogràfica no l’ha pres en consideració.

[TEMA]
Més enllà de la constatació d’un acte concret, Pere Pons reivindica la figura artística i la qualitat de l’obra d’aquest cantant gadità. El títol evidencia aquesta intenció. És, per tant, un títol temàtic que se centra en la dimensió de l’artista que resumeix en una gradació d’adjectius, “gran, immens, gegant”.

[ESTRUCTURA]
Externament, el text es divideix en quatre paràgrafs. El primer, que té una funció introductora, serveix per destacar la talla artística de Ruibal, -tot contrastant-la amb la d’altres cantants més coneguts, però que qualifica de cantaires) i per referir l’èxit que va obtenir a l’auditori. El segon paràgraf en presenta la discografia i valora les sensacions que transmeten les seues cançons. El tercer se centra en la lloança del guitarrista Tito Alceo. Finament, el darrer paràgraf és una crítica a la indústria de la música per no haver-se adonat de la qualitat i les possibilitats d’aquest cantautor.

En tant que la tesi s’evidencia de bon començament és un text anticlimàtic i té una estructura analitzant: acumula opinions per sostenir la seua tesi. Es pot dir que la forma de fer progressar la informació és de temes derivats, ja que –com es destacava en l’anàlisi de l’estructura- se centra en diversos aspectes de la figura de Javier Ruibal: la dimensió artística, la discografia, els cantant que l’acompanyen o el tracte que rep de les discogràfiques .

[ÀMBIT / GÈNERE / TIPUS DE TEXT / FINALITAT]
Aquest text pertany a l’àmbit periodístic: ha estat publicat en el diari Avui, el 22 de febrer de 1999. Es tracta d’una ressenya crítica i, lògicament, presenta les característiques d’aquest gènere: Pere Pons és un especialista en música que exposa el seu punt de vista personal sobre l’obra de Javier Ruibal. En aquest sentit, el text es construeix a partir de judicis de valor que reflecteixen els gustos estètics del crític. En canvi, la càrrega informativa o els judicis de fet són secundaris. Per això es pot afirmar que és un text argumentatiu, tot i que conté fragments -seqüències- expositius. El periodista desplega tot un conjunt de recursos que pretenen persuadir el lector a través del reforçament de la càrrega volitiva, és a dir, influir en els sentiments de l’altre apel·lant a arguments emocionals, a judicis de valor. En aquesta ressenya crítica hi ha la intenció de reivindicar la dimensió artística d'aquest cantant i, a més, pretén incidir sobre el comportament del lector perquè implícitament li recomana que escolte les seues cançons de Javier Ruibal.

[VARIETAT LINGÜÍSTICA]
En el text, hi ha poques marques dialectals, tret d'una terminació de subjuntiu en “-i” (li faci ombra), o l'ús del possessiu “seva” (la seva itinerant discografia), cosa que ens permet adscriure al bloc dialectal del català oriental. Com pertoca a una ressenya crítica publicada en un mitjà de comunicació de masses -com és un periòdic- i adreçada, per tant, al gran públic, està escrita en un registre estàndard. Evita tecnicismes i empra un llenguatge d'ús habitual, ple expressions col·loquials -”no té qui li faci ombra”, frases fetes -”posar-se a butxaca” i imatges -”centrifugació auditiva”.

[FUNCIONS/PRESSUPOSICIONS]
Tot això fa un text viu que pot llegir qualsevol lector encara que desconega Ruibal o no li interesse el gènere musical a què pertany aquest artista. De fet, com assenyalàvem més amunt, la ressenya inclou fragments expositius que informen sobre l'estil, l'obra o l'actuació de Ruibal. En aquestes seqüències predomina la funció referencial del llenguatge. Tanmateix, Pons pressuposa que els lectors -si més no, una part- tenen uns certs coneixements de l'obra de Ruibal: per això l'escrit té un to reivindicatiu, apologètic. En aquestes parts, predomina les funcions expressiva i expressiva del llenguatge.
[POLIFONIA I INTERTEXTUALITAT]
Cal dir que Pons contrueix el seu article a partir de les seues pròpies opinions: l'ús de la primera persona -”afirmaré”, “em refereixo”- ho subratlla. Pons no recorre a opinions d'altres crítics ni hi inclou altres veus. Per tant, no hi ha polifonia ni intertextualitat. Tan sols remet a la discografia -en cita els títols- de Ruibal per justificar una opinió personal.
[MODALITZACIÓ]
D’acord amb la intenció reivindicativa i persuasiva i al posicionament personal de l'escriptor, aquest és un text fortament modalitzat. D’antuvi, té un to vindicatiu de la figura de Ruibal i, alhora, crític amb altres cantants i amb el món de les discogràfiques. Tot i que predominen les oracions en tercera persona –cosa que faria pensar en un escrit objectiu i bàsicament explicatiu-, té una forta càrrega valorativa o, el que és el mateix, subjectiva. Ho deixa clar de bon principi: “Una vegada més, i sense cap ànsia de repetir-ho, afirmaré...” i ho reafirma emprant oracions negatives, “no tenen en consideració”, “no té qui li faci ombra” , dubitatives “Potser ja ha arribat l’hora” o exclamatives “ells s’ho perden”. A més, utilitza un lèxic marcadament valoratiu: ja es tracte de substantius -“cantaires” “centrifugació” “condemna”, “lament”- d’adjectius –“autèntics”, “itinerants” “excels” “brillant”-de verbs –“foragitar” “levitar” “s’encongeix”, “s’ho perden” o d’adverbis –“curiosament”, “senzillament” Però sobretot destaca l’ampli ventall de figures retòriques amb què farceix el text i que de vegades acumula de forma massiva. Són metàfores –“la talla artística... supera amb escreix l’XXL”, “la centrifugació auditiva” “condemna gravitatòria – , comparacions –res a envejar a la d’un Serrat-, hipèrboles –“un gegant que...”-, personificacions –(cançons) que pessiguen els malucs-, sinestèsies –“pura fragància feta melodia” “aromes més diverses” “calideses sensorials”. Una atenció especial mereix també l’ús de frases fetes –“va posar-se a la butxaca”, “no té qui li faci ombra”.

[COHESIÓ]
Estem davant d'un text ben construït, ben cohesionat, gràcies una xarxa de relacions que es crea gràcies a l'ús dels mecanismes de referència lexicosemàntica i gramatical. Pel que fa als primers, cal destacar la repetició i la sinonímia de termes clau -cançó, obra, melodia.., cantant, artista..; la relació entre hiperònims -discografia, sensacions, indústria [musical]...- i hipònims -Duna, Contrabando..., calidesa, aroma, fragància... o promotors, emissores, gent de la indústria...; camps semàntics referits a la música -cançó, cantaire, Serrat...- o a les sensacions i a les qualitats artístiques de l'obra de Ruibal -aire flamenc, esperit mediterrani, essència meridional, aromes...; el contrast i la comparació -cantant, cantaire, Serrat, Tito Alceo... Un recurs de cohesió semàntica són les figures retòriques que ja hem esmentat en el paràgraf anterior.
Pel que fa a la cohesió gramatical, cal remarcar l'anàfora pronominal, -li [al públic]impedia levitar per ovacionar-lo [Ruibal], ells [els executius de la indústria] s'ho [comercialitzar l'obra de Ruibal] perden-; l'el·lipsí -Al sarró, [Ruibal té] un grapat de cançons -; l'ús dels possessius i els demostratius -seva [de Ruibal] itinerant discografia-, tots aquells [la gent de la indústria]que, ací emprat catafòricament- També podem subratllar els elements díctics -De nou, aquesta vegada, ...-que fan referència al temps en què es va fer el recital o al moment en què s'escriu l'article, al febrer de 1999: “potser ja ha arribat l'hora”. Els signes de puntuació -els dos punts, les comes i els guions també funcionen com un element cohesionador. Serveixen per presentar conclusions -La cosa és clara: ells s'ho perden-, marcar elisions -al sarró, un grapar de cançons-, fer incisos -una vegada més, i sense cap ànim de repetir-ho, o ...-i em refereixo a...- o fer enumeracions.

[OPINIÓ PERSONAL]
Per acabar, convé subratllar que estem davant d'una ressenya crítica que, d'acord amb el que permet el gènere, deixa constància d'un fet -l'actuació de Javier Ruibal- i, alhora, reivindica la dimensió artística d'aquest cantant. Com hem vist, Pere Pons desplega eficaçment un ampli ventall de recursos per assolir el seu objectiu, i crec que, certament, desperta en alguns lectors la curiositat per conéixer l'obra de Ruibal. Per altra banda, apunta un tema de considerable actualitat: en el món de la cançó, l'èxit de vendes i de públic sovint va lligat a les polítiques i a les decisions de la indústria discogràfica i els mitjans de comunicació més que no a la qualitat artística. De tota manera, la qualitat artítistica és un element que té un fort component subjectiu, com s'ha posat de manifest en l'anàlisi del text de l'Avui.

Un milió d'amics?

2009-04-27T15:39:00.001-06:00

Comentari de text

Un milió d'amics?

Facebook ha esdevingut una eina perillosa perquè fomenta les relacions superficials en què es valora la quantitat -tenir molts amics-, en què s'intercanvien missatges banals i, sobretot, en què es confessen intimitats a desconeguts. Això és un acte d'irresponsabilitat, ja que no se sap quin ús es pot fer de la informació que faciliten els usuaris. Tanmateix el fundador d'aquest lloc web, Mark Zuckerman, n'ha donat pista: s'ha volgut apropiar de tots els continguts. I això és mostra de totalitarisme i voluntat de control dels ciutadans, just el contrari de la democràcia i la defensa de la intimitat.

El text alerta del perill que s'amaga darrere un joc innocent en aparença i, alhora, denuncia el totalitarisme i el control a què ens pot sotmetre la xarxa. El títol és suggerent, pren el títol d'una coneguda cançó de Roberto Carlos i la replanteja de forma interrogativa -i potser també irònica- per cridar l'atenció dels lectors.

El text està dividit en dos paràgrafs, però no hi ha una clara separació entre ells. Tampoc no ni ha un fragment que actue com a introducció. De fet, presenta una estructura enquadrada i climàtica: la tesi s'explicita en les tres primeres línies i es reformula en les oracions finals (17-19). En les línies 3 a 8 es descriuen les relacions que s'estableixen en el web tot subratllant, mentre que de la 9 a la 16 es posa de relleu l'amenaça totalitària que es deriva del fet que desconeguts coneguen les intimitats dels usuaris. Ara, l'autor il·lustra les seues idees amb referències a personatges que ha encarnat el mal en el cinema o la literatura, com el Doctor No o el Gran Germà.

El text pertany a l'àmbit periodístic. Ha estat publicat a El Periódico el 22 de gener de 2009. És bàsicament un text argumentatiu: amb un llenguatge planer i emprant referències conegudes per tothom (fragments de missatges de facebook, les cançons de Roberto Carlos, etc.) pretén alertar el lector dels perill d'una eina que té milions d'usuaris a la xarxa. Al mateix temps, denuncia l'amenaça totalitària que s'amaga darrere d'un entreteniment innocent i, finalment, critica la superficialitat de les relacions humanes on es valora més la quantitat que la qualitat. Pau Arenós és un col·laborador habitual d'El Periódico que escriu sobre temes d'actualitat, aportant la seua visió crítica. I ho fa amb un estil personal, que és àgil, planer però no per això menys agut en els comentaris. És un bon exemple, per tant, de columna periodística, gènere a què pertany el text.

L'escrit va adreçat a un lector format, familiaritzat amb la xarxa i les eines que s'hi empren -coneixedor, per tant, del facebook, encara que no necessàriament usuari. Com correspon a un text periodístic, està escrit en un llenguatge formal, general, amb un registre estàndard i amb un grau de formalitat mitjà. No pareixen tecnicismes i hi ha algun neologisme, com internetianes, és a dir, pròpies d'internet, que apareix destacat en cursiva. Alhora, en algun fragment inclou expressions col·loquials o manifestacions pròpies de l'oral. La mateixa neutralitat del llenguatge fa que no hi apareguen marques de la varietat dialectal dins de la qual es podria inscriure.

Per donar vivesa al text, Arenós fa ús de la polifonia i la intertextualitat. És a dir, inclou altres veus -les de les cançons de Roberto Carlos, les declaracions de Zuckerberg, les d'usuaris de la xarxa - i en molts casos ho fa reproduint fragments textuals. Com a elements d'intertextualitat cal destacar la reproducció de missatges molt habituals al web (l. 1-2, l. 7) i que, tot i ser escrits, tenen uns forta marca d'oralitat; a més, apareixen escrits entre parèntesi i entre cometes.

L'autor pressuposa que el lector té uns certs coneixements informàtics, sap què és el facebook i qui és el seu creador, per exemple; que coneix les cançons més famoses de Roberto Carlos, i icones com la del Doctor No -representant del mal- o el Gran Germà, -el dictador de la distopia d'Orwell, que controla tots els detalls de la vida dels seus súbdits. Tanmateix, en algun moment recorre a les aposicions per presentar aquests personatges.

Atenent a la finalitat d'alertar els lectors i despertar tant l'interés pel tema com la consciència, el columnista empra oracions interrogatives -el mateix títol del text- i exclamatives sovint inserides dins d'oracions condicionals (l.5) Utilitza també oracions nominalitzades, és a dir, sense verb, que és un recurs propi dels titulars de premsa. El to de denúncia es fa palés amb la rotunditat de les afirmacions i la presentació d'enunciats que són una conseqüència lògica d'allò que s'hi ha dit abans. L'ús de les paradoxes -”sembla un entreteniment... i és una maquinària perversa...” i les comparacions -amb el Gran Germà, o amb el Doctor No- són elements al servei de la crítica de comportaments totalitaris i de la superficialitat de les relacions humanes. Aquest recursos s'adiuen a les funcions apel·lativa i expressiva del llenguatge, que juntament amb la referencial són les predominants en el text.

Es tracta, per tant, d'un text fortament modalitzat, on l'autor deixa clara la seua opinió i s'hi implica personalment: l'ús de la primera persona del plural per comprendre autor i lectors és permanent en tot el text. Recorre també a altres elements, com són el lexic valoratiu -substantius: addictes, foteses, totalitarisme, cacidada, adjectius: maliciosa, innocent, contrària..., verbs: confessem, danyar-nos, ens hem entregat, adverbis: voluntàriament-; les figures retòriques: metàfores -teranyina, facinerós, per referir-se a la xarxa d'internet i als delinqüents que hi circulen, o van recollir l'eixovar, és a dir, van tancar el seu facebook-, comparacions com esmentàvem abans. Tot això confereix un to irònic i crític al text.

Per altra banda, és un text ben cohesionat gràcies a recursos com la sinonímia -facebook, joguina maquinària o irresponsabilitat, confessar intimitats - i l'antonímia o el contrast -totalitarisme versus llibertat i democràcia, o gelosos de la intimitat, fastiguejats pel control. Abunden també els camps semàntic relacionats amb els temes centrals del text. Així maliciosa, perversa, control, vigilància, facinerós, danyar, fan referència als perills del facebook. Totalitarisme, cacicada, Gran Germà,democràcia, lllibertat, és lèxic polític i un milió d'amics, milers de compares, una dotzena d'íntims, als gairebé amics, desconeguts remeten a les relacions personals.

Els principals elements de cohesió gramatical són l'el·lipsi, que dóna agilitat a l'escrit: “Gelosos de la intimitat...” - les aposicions Roberto Carlos, aquell que veia gats blaus; el Doctor No, el líder de Spectra que delira..., Mark Zuckerberg, fundador del lloc web, totalirisme, la idea contrària a la llibertat i democràcia... i les anàfores. Pel que fa als connectors, tenen un pes secundari: “a més” que té un valor sumatiu i serveix per acumular més exemples; i “aleshores” que presenta un certa conclusió. En canvi, els signes de puntuació tenen una gran importància: serveixen per presentar conclusions parcials, incloure aposicions, acurtar oracions...En resum: donen ritme a l'escrit.

Per tot el que acabem d'escriure, podem dir que estem davant d'un text complex, ben escrit, malgrat la seua aparent senzillesa lèxica i oracional. D'aquesta manera s'acosta al lector d'una forma més eficaç. A més, en presentar la tesi al principi i al final, és a dir, en tenir una estructura enquadrada, les idees que defensa queden clares i ben afirmades: facebook és un perill i potser faríem bé de “recollir l'eixovar”. Per altra banda, és un text que s'adreça especialment a les generacions que es mouen per les xarxes socials, essencialment joves, que estan desenvolupant un sentit de l'amistat força banal, superficial i molt centrat en l'aparença i en la quantitat. I en aquesta forma de relació també està en perill la intimitat.

L'última esperança de la màgia_David Porcar Díaz

2009-03-13T03:32:00.003-07:00

Relat de David Porcar Díaz, alumne de 3r ESO D, preseleccionat en la fase comarcal del Premi Sambori.

L'última esperança de la màgia

Ocris es un món fantàstic, on la màgia, la música, la pau i la serenitat feien l'ambient agradable, rialler, i fins i tot divertit per a aquelles races que hui en dia s'han extingit. Però aquest món, en les últimes deu dècades ha canviat. Ningú esbossa un somriure excepte els fenessgar. Ésser immunes a la màgia, que campen per les terres pacífiques convertint-les en un terreny desolat, amb morts i guerra al seu pas. Destrossant cultius, boscos, religions, cultures, pobles, ciutats... extingint races al seu pas. Són uns guerrers descontrolats, que mai degueren haver sabut que eren immunes a la màgia... ja que ara controlen ells tot el món d'Ocris, incloent mars, muntanyes, praderies fins i tot el subsòl. Tot excepte Tikenswerk-land. L'únic regne en el món on encara regna un mínim de pau, i que possiblement, prompte acabe també sent destruït. En Tikenswer-land, ara mateix, s'està produint l'important assemblea de mags i fetillers que encara viuen hui en dia. Allà es tracta el tema més important: assegurar la supervivència dels éssers pacífics que encara viuen en Ocris. Bé, amagats, lluitant, vivint en refugis, o allí mateix, vivint en l’únic regne pacífic en el mapa d'Ocris. Allí parlen sense parar:

-Proposo enfrontar-nos als Fenessgar amb els millors encanteris que tinguem!

-Per favor, mag Vermell, son immunes a la màgia... els mags no faríem res contra ells!

Llavors va dir el vell mag hinsar:

-Què us sembla alçar unes muralles, i crear exèrcits per a protegir-nos en Tikenswerk?

-Seria un estúpid refugi, que tard o d'hora acabarien destruint!- sentencià el mag de les altures

-A més, els exèrcits que nosaltres poguérem fer no aguantarien ni deu minuts la seva ofensiva.

Transcorregueren hores i hores, fins que el gran Savi mag, va dir una solució que tots van admetre:

-Bons amics meus... tots sabeu que nosaltres, els mags, que regulàvem la pau en el món no podem fer front a aquests monstres- després va agafar aire, va tossir i continuà- la màgia no els afecta... almenys no directament. Podríem fer objectes màgics, o utilitzar la natura al nostre favor, però justament aquesta màgia es la més dèbil de totes...- va parpellejar costosament, tots el miraren amb respecte, i l'escoltaren- A més no som grans guerrers, i amb els nostres bastons dubto que els guanyarem. I tinc por de que... probablement no tinguem reforços, i les seves tropes prompte decidiran reunir-se i atacar Tikenswerk-Land. Els fenessgar no son simples soldats immunes a la màgia.... si fos així ja els hauríem guanyat... no sols son molt forts sinó que són els més hàbils amb l’espasa i els que tenen més força militar en tot Ocris.

I ara... va proposar la seva solució:

-Us dic que reuniu els vostres objectes màgics, les vostres millors mascotes, i el més lleuger però poderós del vostre armament. A part dels millors consellers i savis que tingueu. Proposo que preparem un noi, o bé una noia... o ambdós. Els escollits per nosaltres, iniciaran una recerca per tot Ocris per tal d'aconseguir la Botella del Líquid Majestuós: Fandescall.

Bocabadats, pensaren que seria impossible. Uns ni tan sols pensaven en que fandescall existira. Era un líquid que en l’antiguitat va protegir als deus de les represàlies dels terrestres. Un líquid, que va quedar prohibit una volta la vida humana va desaparèixer de Ocris. Un líquid del que només queda una botella, i ningú coneix on es localitza. Aquest meravellós artefacte fet pels deus... tenia el poder i la potència suficient d'enviar a qualsevol ésser viu a un món paral·lel, només amb mullar-lo amb una gota. Tots sabien que no trobarien aquesta botella, i que en cas de que la trobaren... no hi hauria prou per enviar tots els exèrcits dels fenessgar a un altre món.

Però, tenien alternativa? La veritat és que no. Així que no trigaren en escollir als elegits entre les poques races que quedaven. Els winkard eren forçuts, però massa estúpids. El engolidors eren massa grossos, els esparreguers massa prims i menuts, i les enllestidores eren massa refinades per a una missió així. Tan sols quedaven 5 famílies més, i a la fi, la raça escollida va ser la dels Tains. <<¿que són els tains?>> va ser la pregunta de molta gent ja que no era una raça coneguda. Eren persones d'estatura mitja, prims, pacífics, innocents i no acostumaven a sortir molt de casa. Les feines de casa les feien molt bé, i també els agradava la festa. Eren sens dubte uns magnífics músics, i en l’antiguitat fins i tot van tenir un parell d'aprenents de mag en la seva família. Però no eren ni forts, ni picardiosos, ni tampoc entenien el perquè d'una guerra. Eren gent senzilla, treballadora, dolça i terna. Tenien cabells llargs, cames i braços fins, un somriure agradable i uns ulls grans i bonics. També tenien unes diminutes ales que els permetien alçar-se uns metres del terra. Però no van ser escollits per això precisament. Els van escollir perquè eren veloços, capaços de fugir ràpidament. I massa humils com per a trair-los. Sabien que no aguantarien ni un assalt contra un soldat, però en canvi tenien l'esperança de que salvaren Ocris.

Els tres escollits, dos nois i una noia, van a anar a recollir al dia següent els objectes màgics. Tots els mags havien reunit un fum de mascotes, objectes màgics, i artefactes poderosos. Dels quals el mag savi va fer una selecció, eliminant els inútils, els massa grans, els massa perillosos etc.

El objectes escollits els va introduir en una motxilla que més tard van lliurar als nois. Els van muntar en 3 cavalls grisos, amb els ulls d'un color vidre intens. Els més ràpids i dòcils dels cavalls sens dubte. Els 3 escollits estaven sense saber el que passava. Es negaven a sortir fora del seu regne, anava contra la seva naturalesa de Tains. Però una volta els ho van explicar no els va quedar més remei. Amb l'últim raig de llum del tercer dia en el calendari de la cacatua, van partir. Rumb a ... qui sap on. Els havien vestit de forma estranya. No sabien que tenien de menjar, ni per a que servien les vestimentes, ni que hi havia dintre la motxilla. Per no saber... no sabien ni qui eren els seus companys. Així que van començar a presentar-se ràpidament:

-Emm... no sé com dir-ho... soc Tai. Com podeu veure, duc el pel amb cua de cavall, tinc els ulls blaus i la pell morena. M'agrada la música i no sé què més dir...- va aclarir amb un to de timidesa.

No estava acostumat a relacionar-se, era un estudiant apassionat i un amant de la natura. Però era incapaç de dir-ho allí mateix. I la noia va dir:

- Sóc valenta, m'encarrego jo tota sola de la meva família, i de la casa. Em dic Hiki. Tinc setze anys, i em considero una exploradora- sens dubte era la més decidida, i picardiosa dels Tains. Era una agradable noia de pèl ros, pestanyes definides i llavis sincers.

-I jo sóc Xip. Ara ja ens coneixem. Jo treballava de fuster a la meva aldea. Així que dubto que servisca de molt però... crec que podré fer cabanyes als arbres per passar la nit i coses així.

I evidentment, ell s'encarregà durant els 5 següents dies de fer cabanyes, coves i zones cobertes on poder passar la nit. Tai els informava de la meteorologia dels propers dies, i els tocava una agradable melodia amb la seva particular flauta. Una flauta amb dues ales als costats, que al tocar-la es menejaven d'una forma o d'un altra per fer que el so canviés segons la nota que es preferia. I Hiki, es feia càrrec de fer els menjars amb els pocs aliments que havien trobat a un sac penjat en un dels cavalls mentre els nois recollien llenya per fer foc. Van xarrar i van riure a gust. Poc a poc van recórrer les muntanyes nevades, els deserts d'aigua, les platges d'herba, les planes muntanyoses i els volcans de fum de colorins. Van buscar per runes de pobles i van mirar per tot allò que podia contindre alguna cosa de profit. Però res... aquell líquid, el Fandescall no hi era enlloc. Xip es preguntava si el tindrien els enemics... però els altres dos li ho negaven rotundament amb l'intent de no perdre l'esperança.

Van seguir caminant, navegant i volant amb els pingüins voladors de les terres del nord. Van passar dies i mesos... però l'únic que van aconseguir fou quedar-se sense cavalls per la manca d'aliments, i prompte quedar-se ells sense aquests i patir fam. Aguantant com podien s'endinsaren en el Bosc frondós de la terra pantanosa. Allí s'estava fresc, i s'estava a gust. Xip va divisar allí unes maduixes silvestres i va córrer a agafar-les. Pero quan les va tocar li van donar un mos. Tai les observà i li va dir que eren maduixes carnívores. Xip s'estranyà i Hiki no parava de riure. Van recollir baies per a menjar aquella nit. Però dormir-se no van poder, ja que es podia sentir respirar els arbres d'aquell bosc. Era sens dubte una flora extraordinàriament fantàstica. Al matí següent van anar a recollir més aliments. Hiki va intentar arrancar uns bolets quan de sobte algú va cridar. Els bolets sortiren a l'exterior, eren el pèl d'un home que estava soterrat. Tots van esclatar a córrer per l'ensurt. Van travessar llavors camins amb canyes de bambú que feien música, eren com unes flautes. Van veure molsa que brillava i enlluernava amb aquella brillantor. Van veure un riu que cantava i els peixos ballaven. Palmeres sota de les quals plovia i cactus que cosien amb les seves punxes. Més d'una volta van caure en terra, ja que les arrels dels arbres tenien mal humor i els feien tropessar a propòsit. No es podien descuidar ja que el terra tenia vida, i en unes hores havien aparegut monticles i tossals on abans no hi havien. I per a rematar, va començar a nevar, i la neu, curiosament feia pessigolles. Era tot tan estrany que ni Tai coneixia la majoria d’espècies d'aquella flora. Quan s’asseien per la nit i recordaven totes aquelles coses sovint els feia riure. Però aquella nit era especial, la lluna era plena, i deixava entreveure en la llunyania unes muntanyes que pareixia que tenien vora a tres-cents milers d'anys. Van decidir anar allí a l'endemà.

Però prompte se’ls va esborrar l'idea del damunt. Com si fora la música de la flauta del Tai cavalcant al compàs del vent, van aparèixer allà 5 soldats assassins dels fenessgar. Probablement exploradors, i prompte arribarien molts més. El primer enemic va desembeinar la seva bruta i ensanguinada espasa i la va enviar directa al cor d'en Xip. Els altres dos volien cridar però la por havia fet emmudir la veu d'aquells joves Tains. Però de sobte una veu que sortia de dintre de la motxilla va cridar:

-A la dreta! Roda cap a la dreta!

I acte seguit, com si no hagués sentit res més, Xip va sentir la necessitat d’obeir, i abans de que el tosc armament d'aquell monstre impactara sobre el pobre noi, Xip va poder rodar evadint aquell atac. Ara els 5 monstres de 3 metres d'alçària amb armadures dures i rovellades miraven fixament la motxilla que geia enterra al costat d'un arbre. Hiki, es va adonar i es va apressar a agafar-la i ficar-la entre els seus braços. La veu va dir <>. Llavors La noia va obrir la motxilla i els ulls se li van fer com taronges. Hi havia una bola de cristall on dins hi havia una dona grosseta, petita, amb molt mal humor però que pareixia poder aconsellar-los sobre la situació. Aquella dona va dir:

-Què passa, mai no havíeu vist un conseller del més enllà?- molt malhumorada per cert. I els tres amics van coincidir amb la idea de fer cas a aquella dona que semblava molt però que molt enfadada. Els va indicar cap a on devien moure el seu cos per evadir aquelles espases. Un fenessgar es va enfadar, i va encertar d'un bot a Hiki, i la va llençar per els aires fins que va caure sobre uns esbarzers. Llavors la dona va dir <>. I així ho van fer, van obrir aquella motxilla. Allà havia moltes coses, entre elles unes pedres. La dona els va dir que les llençaren. Xip que tenia més bona punteria va encertar a un dels fenessgar en tot l’abdomen i en el cap. Aquelles pedres van esclatar en diminutes explosions de colors que van tombar a l'enemic. Eren objectes encantats sens dubte.

En uns segons, Hiki es va incorporar per veure els que se’ls venia damunt... les tropes enemigues s'apropaven. La consellera dels nostres protagonistes va ordenar dirigir-se cap a un tossalet que hi havia allí a prop. Els enemics els van perseguir. De fet, van enxampar Xip. Però la túnica de tires de tela amb la que havien vestit els mags al xic era màgica. En el moment que anaven a enviar-lo a l'altre món amb un viatge d'anada i no de tornada, les tires de tela es van convertir en un munt de serps que mossegaren impregnant de verí l'enemic. I iniciaren de nou una carrera cap al monticle. Ara es sentien més segurs, tenien la certesa de que els mags els hi havien deixat un munt d'armes màgiques més per protegir-se.

Però què farien contra les tropes que els venien al damunt? En el tossal hi havia un eriçó, al qual un fenessgar va xafar quan anava a tallar-li el cap a Tai. L’eriçó malhumorat va prendre la forma d'un guerrer amb armadura de punxes que de seguida va començar a lluitar contra aquell soldat. Però quantes sorpreses amagava aquell bosc? Moltes més dels que creien sens dubte. La consellera va ordenar treure unes galetes molt apetitoses que hi havien en un saquet de cotó en la motxilla. Eren unes galetes amb forma d'estrella. Xip va exclamar <> , quan la dona el va escridassar. Li va dir que les trencara apuntant a les tropes que se’ls venien al damunt. Una volta trencades, un pols estel·lar amb un cosmos molt poderós es va escampar sobre les tropes. Els raigs de llum més poderosos de les esteles més llunyanes estaven segellats dins de les galetes. Molts soldats van caure a terra. Ara, un gegant dels fenessgar s'apropava al tossal mentre que els soldats que allà eren seguien lluitant contra el enrabiat eriçó. Tai es va apressar a dir-li a la dona que s'havia assegut dins la seva esfera de cristall:

-Ara què faig? Només queda una cosa dintre la motxilla. I de seguida va rebre l'ordre de treure-la.

Era una gemma de foc. Una volta la va llençar enterra obeint les indicacions de la dona, un esperit de foc va sorgir. Els esperits del foc eren nerviosos, divertits, i molt hiperactius. De seguida va començar a riure i a prendre-li foc a tot. Arbres socarrats, amics i enemics amb cremades, i ell ballant i passant-ho d’allò més bé. La dona el va escridassar a ell també. I aquest, va obeir. Va decidir jugar una mica fent cas a el que li deien. I com si fos un circ, començà a ballar i a desfer-se dels enemics del tossal. L'esperit de foc va acabar la feina en un moment. I li va dir a Xip <>. I aquest li va fer cas, i va rebre una bona cremada, que evidentment l'esperit no havia volgut fer-li. Xip va cridar i Hiki va riure. Però l'esperit es va dur un ensurt tan gran que va cremar dos arbres més sense voler. Llavors algú va grunyir:

-Qui gosa cremar el meu estimat bosc?- sonava com una veu potent i majestuosa. El gegant ja hi era allí i no tenien temps per prestar-li atenció a aquella veu. L'amo d'aquella veu estava molt indignat. I va obrir els seus ulls elevant-se. Els va fer caure a tots que es van agafar com van poder al seu cap. Era el tossal, havia cobrat vida i estava molt malhumorat. Hiki es va apressar a dir:

-Han sigut ells qui han fet açò!- senyalant als Fenessgar. I la muntanya vivent va començar a llençar arbres, roques i deixant anar cops de puny a les bestioles fins que van haver de fugir.

Quan tot tornà a la normalitat van trobar uns plànols en un cadàver d'aquelles bestioles. Van llegir que anaven camí a Tikenswerk. I anaven a destruir-lo. Llavors què farien? Encara que trobaren el líquid, si el regne no aguantava l'atac de poc serviria. Així que van decidir fer dos grups. Hiki i Xip anirien en busca de la poció. I Tai, amb l'esperit de foc aniria a ajudar als mags i a informar-los de l'atac. Fou llavors quan la muntanya, enfurida va decidir ajudar-los per venjar-se d’allò del bosc. Ella també aniria a la guerra. Així doncs, Hiki i Xip començaren la recerca, mentre que al braç del tossal anava Tai rumb a Tikenswerk-Land. Passaren els dies, i del 2 amics i la poció no se sabia res. I en la fortalesa que havien establert en Tikenswerk ja havia esclatat la guerra.

Els mags invocaven soldats fets de fusta, pedra i gel. Creaven armes, invocaven al temporal i feien terratrèmols. Però amb aquesta màgia tan indirecta no podien frenar l'ofensiva, L'esperit de foc cremava de valent a primera línia mentre la muntanya enviava pels aires a les tropes enemigues. Ni els gegants més poderosos dels fenessgar podien avançar. Pero no aguantarien contra tants milers d'homes molt més. Quan de sobte en la llunyania van veure un dels pingüins voladors que havien muntat, i tai el va reconèixer. Duia la poció en el bec. Amb el fluid, el mags van guanyar la batalla multiplicant el seu contingut amb màgia i enviant els enemics a un altra dimensió... pot ser a la lluna, al fons del mar o al centre de la terra... qui sap.

L’únic que sabem hui en dia és que en Ocris va regnar la pau de nou gràcies als 3 joves escollits. Qui havia enviat el pingüí? On havien anat a parar els dos amics? Són misteris que cap mag va poder saber. I ara que el món estava en pau, ningú es va interessar per la seva història.

Puix me trob sol en amor, a mi sembla...Ausiàs March_COMENTARI_

2009-03-05T12:42:00.005-07:00

Puys me trob sol en amor, a mi sembla
qu·en mi tot ço sia costuma stranya:
Amor se pert entre gents per absença,
e per la mort la mi·amor no fina,
ans molt més am a vós en mort qu·en vida,
e yo perdon si algú no·m vol creure:
pochs són aquells qui altres cosses creguen
sinó semblants d'aquelles que·ls avenen.

Aquesta cobla, que inicia el poema XCIV, pertany als cants de mort d'Ausiàs March, entesa aquesta com el moment en què l'amor es purifica. Després del dilema entre els dos tipus d'amor, quan compon aquests cants de mort el poeta es decanta per l'amor de caire espiritual (pur com l'or) ja que l'amor carnal acaba quan el cos i la imatge física desapareixen.

La cobla que analitzem està composta per decasíl·labs clàssics 4+6. No presenta rima però el fet d'utilitzar mots plans (també anomenats paroxítons o femenins) al final de cada vers li aporta uniformitat a la composició, resultat també aconseguit gràcies al ritme: al primer hemistiqui presenta una combinació TAAT, mentre que al segon hemistiqui trobem AATAAT als bordons 1 i 3; i ATATAT als bordons 4,5,7 i 8.

El tema es resumeix al bordó 5: l'amor de l'amant no només perdura malgrat la mort de la dona, sinó que esdevé augmentat. El poema estableix un contrast entre l'amor que sent ell (amor després de la mort de la dona estimada) i l'amor dels altres, un amor merament físic, que sol acabar amb la mort. Els altres no el creuen a ell, però ell els perdona. La contraposició a què ens referim ve accentuada pels camps semàntics. Així, d'una banda hi trobem els mots referits als sentiments del protagonista (amor, am, trob sol, perdon) i també les paraules que reflecteixen la pèrdua de la dona (mort, fina -el verb finar és sinònim de morir-, absença). Tots dos camps s'oposen frontalment a l'altre grup antagonista, la col·lectivitat abundant i anònima incapaç de sentir com ell: gents, algú, no creure, creguen, avenen.

Tot i que a la cobla que ens ocupa no hi ha refèrencies espacials, convé remarcar la importància del temps: el poeta ha triat el present atemporal, especialment important als bordons 3, 5 i 6, en què més present és el jo líric.

Se'ns el descriu sol (bordó 1), estrany (2), acompanyat d'un amor permanent (4); és misericordiós amb aquells que no el creuen i per tant incomprés (6-7-8). Està ara amant-la més (5), ara que ella ha mort.
Temporalment, el poema és produït després de la mort de la segona esposa de March, Joana Escorna. Ella és el tu líric que apareix al bordó 5: am a vós.

Quant a les seqüencies textuals, hi trobem inicialment una descripció (sol), que no és detallada, però acompleix l'objectiu d'individualitzar el protagonista perquè el diferencia de la resta d'amants. Tot seguit apareix la narració en què contraposa, als bordons 3 i 4, l'amor dels altres, limitat i caduc, amb el seu, que roman, que no acaba. Després hi ha una apel·lació a ella, a l'amada morta. S'hi adreça sense el senyal, però li confessa que el seu amor és superior ara (5). Finalment la cobla inclou una narració en què exposa que molta gent només creu allò que li ocorre (experiències semblants a les pròpies, b.8) i per això no el creuen a ell. Malgrat aquesta incredulitat, ell els perdona (b.6).

Per tal d'expressar aquestes seqüències, en aquesta peça lírica es fa servir un llenguatge que a continuació comentarem. La versió actualitzada d'aquest poema ens permet identificar un registre senzill amb pocs arcaismes (només "finar"-sinònim de finir- o "avenen"-s'esdevenen, ocorren, b.8).
La resta de mots s'entenen amb facilitat, per tant podem afirmar que March pretenia adreçar-se al lector amb proximitat, fer-se entendre de manera planera.

Quant a la sintaxi destaquem l'ús de juxtaposades unides per dos punts amb valor causal (b.2 i 6). Tota la cobla és una única oració composta ja que la comparació dels seus sentiments amb els dels altres demana una expressió elaborada amb complexitat, a pesar del llenguatge majoritàriament accessible que hem descrit. Per tal d'establir aquest contrast, utilitza els nexes "ans" (5) i "sinó" (8).

Les figures retòriques més remarcables es refereixen al pla semàntic, a la traslació del sentit de les paraules. Així, al bordó 5, essencial, Ausiàs March fa servir l'antítesi mort-vida i simultàniament elabora una hipèrbole (el sentiment és ara encara més intens). També destaquem la paradoxa dels bordons 3 i 4 (a les gents els ocorre que se'ls acaba l'amor, i a mi no). S'accentua, per aquest procediment retòric, la singularitat del jo líric, el qual està sol (1) i se sent estrany (1) quan es compara amb les gents (3), amb aquells (7). El motiu? Ell és "el més pus amador", l'estima del qual envers l'aimia no és fins a la mort, sinó que ultrapassa tal frontera amb escreix.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta..."_ Ausiàs March_COMENTARI_

2009-03-04T13:00:00.004-07:00

Ens trobem davant d'una mostra de la lírica ausiasmarquiana. El poeta és la representació més destacada de la poesia catalana del segle XV i supera l'herència trobadoresca anterior, tot i que utilitza alguns dels elements propis de l'amor cortés, com ara l'ús del senyal PLENA DE SENY (bordó 9) per adreçar-se a la dama. De fet, l'obra de March ha estat classificada segons la temàtica, i aquest poema pertany als cants d'amor, en què sovint expressa la seua lluita interior entre l'amor espiritual i el carnal. Més en concret, les cobles del cicle "Plena de seny" es caracteritzen per les comparacions que el poeta estableix entre ell mateix i altres personatges, com ocorre en aquest cas.

Quan analitzem l'estructura, observem que es tracta d'una octava clàssica, típica del Segle d'Or, amb mètrica 4 + 6 i rima consonant ABBACDDC acompanyada per una tornada de 4 versos també decasíl·labs amb cesura en què es repeteix la rima CDDC de la cobla, cosa que aporta unitat al conjunt. A la rima de la composició es combinen la masculina (b. 2 i 3 ; 5 i 8; 9 i 12) amb la femenina ( v. 1 i 4; 6 i 7; 10 i 11). Açò provoca musicalitat, a la qual també contribueix el ritme: identifiquem un ritme constant en cada primer hemistiqui TAAT, seguit de ATATAT als bordons 2,3,4,6,7 i 8.

Podem establir-hi una divisió en 3 parts: la primera abasta els tres primers bordons i relata què fan els altres en dies de tempesta; la segona part i més extensa relata què fa el jo líric (en contraposició a la resta de la gent) i quina relació té amb un "senyor" ben especial; la tercera part coincideix amb la tornada i ens explica que el jo líric controla els seus desitjos i pensaments per poder seguir endavant amb valentia.

Els mots clau més destacats fan referència a:
* la climatologia: tempesta, neu -que s'oposen a focs, descalçs, nua-
* el feudalisme: servint, senyor, vassall, homenatge, guardó
* l'interior del jo líric: desigs, coratge, pensaments, lo cor
El tema del poema és la singularitat del jo líric ja que ell no fa com els altres -que ballen prop del foc- (bordons 2-3-4) sinó que serveix una dona. Aquesta relació d'amor està ací personificada com un senyor feudal: la serveix en condicions d'igualtat, sense relacions de vassallatge (que implicaria inferioritat o supeditació) (bordons 5-8). D'aquesta relació igualitària el jo líric serà recompensat (bordó 8). Per això en el seu camí sobre les dificultats (despullat i descalç sobre la neu, bordó 4) el jo líric trau coratge (bordó 11) i talla pensaments negatius (bordó 9) perquè vol avançar i no defallir (bordó 12).

Quant a les coordenades espaciotemporals, convé destacar l'element simbòlic de "mon ribatge" (bordó 10), símbol de l'interior del jo líric, lloc d'on extirpa els mals pensaments (males herbes, b. 10). També és interessant el contrast entre la situació espacial de les gents (prop del foc festejant , b.2) i el camí dur i solitari del jo líric (b.4); són situacions simbòliques que, contraposades, il·lustren la singularitat i la soledat del jo líric.
Pel que fa al temps, usa un present atemporal (vaig -4-, son -1-, tall -9-) que li aporta vigència al missatge. D'altra banda també usa el passat per narrar el flashback en què detalla el passat del senyor al qual "serveix": un senyor que no va ser mai vassall anteriorment (b.5) ni va fer mai la cerimònia de l'homenatge (b.6), que en temps del feudalisme establia lligams de submissió entre cavallers i els seus senyors feudals. Per aquest motiu déiem que es tractava d'un "senyor" ben especial. Ausiàs March ens està presentant un amor no submís.

Pel que fa a la veu del jo líric, apareix amb rotunditat al primer bordó (Jo son aquell), expressió típica dels trobadors que March fa seua; vaig sobre neu (b.4); tall (v.9). És un jo descrit amb valentia, originalitat -no fa el que fa tothom- i decisió: talla les herbes abans que no cresquen les males herbes, imatge metafòrica que significa que ell talla els pensaments i desigs roïns del seu interior. Interpel·la a la dona gràcies al senyal "plena de seny" (b.9), ubicat -com era típic- a l'inici de la tornada. La relació amb ella està comparada a la d'un servidor -ell- que té com a senyor feudal algú que no entén de servituds: és a dir, la relació home-dona sembla ser igualitària (sense vincles d'homenatge) i entre ells preval el cor salvatge (b.7), sense domesticar. El senyor (la personificació de l'amor) li desitja al jo líric que tinga recompensa (b.8) en el seu camí ple de dificultats.

Si observem ara les seqüències textuals, destaquem la narració inicial en què compara el comportament dels altres (b.2) i el seu (b.4); tot seguit apareix una descripció breu però colpidora del jo líric (b.4) i tota la resta del poema torna a ser una narració. Es retrotrau al passat en els bordons 5-7 quan detalla el passat del "senyor feudal" a qui ja identifiquem com l'amor.

A més a més de la funció poètica, que és utilitzada per tal de crear bellesa amb el llenguatge, també predomina la funció expressiva quan parla de "mon coratge" (b.11), del seu interior; l'apel·lativa es concreta amb la interpel·lació al tu líric mitjançant el senyal; la representativa inclou els bordons 5-8 i és important ja que els fets relatats (el comportament de l'amor explicat com un senyor feudal) cobren importància per al tema del poema, com hem vist.

Pel que fa al registre, a pesar de ser un poema del segle XV, aquesta versió actualitzada ens permet observar un ús senzill del llenguatge, només alterat per: "el ven esment" (6), "mon ribatge" (10), "sia entés" (11). Per això podem afirmar que Ausiàs March pretén escurçar la distància amb el lector, pretén ser fàcilment comprés. A pesar d'això utilitza oracions compostes -tota la primera cobla és una única oració- ja que la complexitat del tema exposat necessita ser expressada mitjançant proposicions elaborades. Però al final afig una oració simple que pretén aclarir la metàfora dels bordons 9 i 10.

Aprofundint en les figures retòriques, en efecte destaca aquesta metàfora que identifica les males herbes d'un ribatge amb els mals pensaments del jo líric, que ell talla abans que no cresquen. Així exposa de manera poètica el seu estat d'ànim, individualitzat, singular, ja que ell camina sobre la neu descalç mentre que la resta de la gent busca el foc (protecció, calor) quan hi ha tempesta (dificutats en l'amor). Ell s'arrisca a seguir la relació amb ella. Amb aquesta antítesi foc-neu, es fa evident que el jo líric és únic.
Per últim, convé afegir la metàfora del senyor feudal que mai fou vassall (5-8) que, com ja hem dit, defineix una relació amorosa basada en la igualtat home-dona. Per tal que el jo líric trobe recompensa, talla els seus mals pensaments, pensaments que podrien referir-se, potser, a dubtes sobre si ella també l'estima igual, dubtes sobre si la relació té o no futur, etc.

Per tant, i com a conclusió, aquest poema amorós utilitza l'antítesi [entre foc-neu; neu-descalç; mai vassall-senyor] per demostrar que ens trobem davant d'un jo líric singular, que no es comporta com tots: ell està decidit a seguir un camí dur (descalç per la neu) que trenca l'ordre establert (un senyor que mai fou vassall) i que pretén la igualtat entre amat i amada. Malgrat les dificultats, el jo líric està esperançat (ja que espera recompensa) i per això farà l'esforç de tallar els pensaments i desigs roïns.

Amb aquesta temàtica, March demostra trencar els tòpics de l'amor cortés (en què la dona -midons- es considerava superior a l'home) , i aprofita l'expressió poètica per tal d'exposar dubtes i sentiments sincers d'un home que ama.

nominalització

2009-02-02T03:27:00.001-07:00

PREFERÈNCIA PER LES CONSTRUCCIONS VERBALS DAVANT LES CONSTRUCCIONS NOMINALS

La nominalització és un procés pel qual es transformen en substantius paraules d'altres categories (verbs, adverbis, adjectius, etc.). Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una oració o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil de llegir. En canvi, les formes verbals fan que la frase esdevinga més àgil i clara.

Cal la sol·licitud d' un advocat d'ofici a la iniciació d'aquest procediment.

L'advocat de la persona demandada va proposar l'anul·lació de la declaració d'un dels testimonis amb l'al·legació que havia estat coaccionat.

Disposo l'emissió d'un informe medicoforense previ per a la decisió si la quantitat consignada és suficient o s'ha d'ampliar.

Continueu la tramitació d' aquestes diligències prèvies.

Us demano la publicació pel vostre Jutjat de l'edicte adjunt al Butlletí Oficial de la Província i la tramesa d' un exemplar a aquest Jutjat per a la seva unió a les actuacions.

Declaro solvent Martí Roig Garcia i el condemno al pagament de 300 euros de multa.

TRADUCCIÓ

¿Quién puede iniciarlo?
Interesados/Solicitantes
Empresas que realicen proyectos de inversión que, estando comprendidos en alguno de los sectores económicos calificados como promocionables, se ejecuten en la la Comunidad Valenciana excepto en los municipios de Valencia y Mislata.

Qué documentación se debe presentar?
-Solicitud ajustada al impreso normalizado.-Resumen de datos básicos de la empresa y del proyecto.-Documentación acreditativa de las circunstancias personales del solicitante o de las registrales, si se trata de una sociedad constituida. Si estuviera en fase de constitución, proyecto de estatutos y datos del promotor.- Memoria del proyecto de inversión según modelo establecido por la Dirección General de Incentivos Económicos Regionales del Ministerio de Economía y Hacienda. - Justificación del cumplimiento de las obligaciones fiscales y frente a la Seguridad Social.
L’ordre neutre de l’oració

Torneu a redactar les frases següents seguint l'ordre lògic de l'oració (heu de fer servir les mateixes paraules). Exemple de text introductori de l'exercici:
1 No ha demanat cap de les parts que s'obri el judici a prova.
2 Notifiqueu als procuradors que han comparegut aquesta resolució.
3 Publiqueu al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona l'edicte adjunt.
4 Despatxeu amb l’esmentada procuradora les successives diligències.
5 Ha evacuat el Ministeri Fiscal el tràmit de contestació a la demanda.
6 Contesta el demandat que, atès que la considera improcedent, s’oposa a la demanda.

Encara que, en segon lloc, en primer lloc, no obstant això, quant a, sinó, tal com, ja que, perquè, pel que fa a.
1. Senyor, _______________ ens vau demanar, responc per escrit a la vostra sol·licitud de permís d'obres.
2 _______________ la primera demanda, aterrar la paret que separa el menjador de la sala i obrir una porta a la cuina, no hi ha cap inconvenient perquè es pugui dur a terme.
3 ______________ l'ampliació del bany en detriment de la galeria, sento comunicar-vos que aquesta obra no es pot tirar endavant.
4. ________________ .com ja sabeu, en l'última reunió, els veïns van votar que no, ________________això afecta l'estructura visual de la casa, perquè, ________________ sigui al celobert, es veu des de l'ascensor.
5l'arquitecte de l'edifici va negar l’autorització________________va considerar que la paret que s'havia d'enderrocar no és un envà, ________________una paret de 20 cm que afecta l'estructura de la casa.
6.____________________ , si us continua interessant dur a terme part de les obres, passarem la sol·licitud avalada per l'arquitecte a Obres Públiques.
Redacteu correctament aquestes frases utilitzant els pronoms en o hi allà on sigui necessari i fent les substitucions necessàries que calguin.
Principio del formulario
montar_ejercicio();

1. Notifiqueu aquesta resolució a les parts. Feu-los saber que poden demanar la revisió de la mateixa en el termini de tres dies.
2. Uniu l'escrit anterior a les actuacions. Lliureu una còpia del mateix a la part contrària.
3. Aquesta resolució no és ferma i contra ella es pot interposar un recurs de reforma en aquest Jutjat en el termini de tres dies.
4. Uniu l'escrit anterior a les actuacions. D'acord amb el que se sol·licita en el mateix, assenyalo el dia 8 de setembre de 2004 per celebrar la vista.
5. En acabat, estenc l'acta de la compareixença, la qual, un cop llegida i trobada conforme, signem totes les persones que hem intervingut. Dono fe.

6. Uniu la liquidació anterior a les actuacions. Lliureu una còpia a la part contrària i feu-li saber que si deixa passar el termini es considerarà que està conforme.
7. Faig constar que ha transcorregut el termini de cinc dies des que es va notificar la Sentència anterior a les parts i que no han interposat cap recurs contra aquesta.
8. Manifesta també que aquest conveni ha estat redactat amb el seu consentiment i reconeix com a seva una de les signatures que consten i que l'autoritzen.
9. Trameteu els despatxos necessaris i deixeu una còpia dels mateixos en les actuacions.
10. DILIGÈNCIES QUE S'HAN DE PRACTICAR: 1. Notifiqueu a la part demandada la Sentència dictada en les actuacions esmentades. A aquest efecte, adjunto una còpia d'aquesta.
11. Envieu un ofici a la Policia Local de Centelles per tal de saber si van instruir un atestat relacionat amb aquestes actuacions. Si la resposta és afirmativa, feu que enviïn una còpia del mateix.
12. S'han practicat les diligències d'investigació necessàries per determinar la naturalesa i les circumstàncies dels fets i les persones que han intervingut en els mateixos.
13. Hi ha prou motius per creure que aquest fet té característiques de delicte i que la persona inculpada va participar en ell.
14. Desarxiveu el judici de faltes 89/01. Inicieu la tramitació del mateix juntament amb l'escrit presentat.
Final del formulario

Benvinguda

2009-01-26T04:25:00.000-07:00

Ací trobareu elements de suport per a les classes de llengua i literatura.