Un milió d'amics?

Comentari de text

Un milió d'amics?

Facebook ha esdevingut una eina perillosa perquè fomenta les relacions superficials en què es valora la quantitat -tenir molts amics-, en què s'intercanvien missatges banals i, sobretot, en què es confessen intimitats a desconeguts. Això és un acte d'irresponsabilitat, ja que no se sap quin ús es pot fer de la informació que faciliten els usuaris. Tanmateix el fundador d'aquest lloc web, Mark Zuckerman, n'ha donat pista: s'ha volgut apropiar de tots els continguts. I això és mostra de totalitarisme i voluntat de control dels ciutadans, just el contrari de la democràcia i la defensa de la intimitat.

El text alerta del perill que s'amaga darrere un joc innocent en aparença i, alhora, denuncia el totalitarisme i el control a què ens pot sotmetre la xarxa. El títol és suggerent, pren el títol d'una coneguda cançó de Roberto Carlos i la replanteja de forma interrogativa -i potser també irònica- per cridar l'atenció dels lectors.

El text està dividit en dos paràgrafs, però no hi ha una clara separació entre ells. Tampoc no ni ha un fragment que actue com a introducció. De fet, presenta una estructura enquadrada i climàtica: la tesi s'explicita en les tres primeres línies i es reformula en les oracions finals (17-19). En les línies 3 a 8 es descriuen les relacions que s'estableixen en el web tot subratllant, mentre que de la 9 a la 16 es posa de relleu l'amenaça totalitària que es deriva del fet que desconeguts coneguen les intimitats dels usuaris. Ara, l'autor il·lustra les seues idees amb referències a personatges que ha encarnat el mal en el cinema o la literatura, com el Doctor No o el Gran Germà.


El text pertany a l'àmbit periodístic. Ha estat publicat a El Periódico el 22 de gener de 2009. És bàsicament un text argumentatiu: amb un llenguatge planer i emprant referències conegudes per tothom (fragments de missatges de facebook, les cançons de Roberto Carlos, etc.) pretén alertar el lector dels perill d'una eina que té milions d'usuaris a la xarxa. Al mateix temps, denuncia l'amenaça totalitària que s'amaga darrere d'un entreteniment innocent i, finalment, critica la superficialitat de les relacions humanes on es valora més la quantitat que la qualitat. Pau Arenós és un col·laborador habitual d'El Periódico que escriu sobre temes d'actualitat, aportant la seua visió crítica. I ho fa amb un estil personal, que és àgil, planer però no per això menys agut en els comentaris. És un bon exemple, per tant, de columna periodística, gènere a què pertany el text.

L'escrit va adreçat a un lector format, familiaritzat amb la xarxa i les eines que s'hi empren -coneixedor, per tant, del facebook, encara que no necessàriament usuari. Com correspon a un text periodístic, està escrit en un llenguatge formal, general, amb un registre estàndard i amb un grau de formalitat mitjà. No pareixen tecnicismes i hi ha algun neologisme, com internetianes, és a dir, pròpies d'internet, que apareix destacat en cursiva. Alhora, en algun fragment inclou expressions col·loquials o manifestacions pròpies de l'oral. La mateixa neutralitat del llenguatge fa que no hi apareguen marques de la varietat dialectal dins de la qual es podria inscriure.

Per donar vivesa al text, Arenós fa ús de la polifonia i la intertextualitat. És a dir, inclou altres veus -les de les cançons de Roberto Carlos, les declaracions de Zuckerberg, les d'usuaris de la xarxa - i en molts casos ho fa reproduint fragments textuals. Com a elements d'intertextualitat cal destacar la reproducció de missatges molt habituals al web (l. 1-2, l. 7) i que, tot i ser escrits, tenen uns forta marca d'oralitat; a més, apareixen escrits entre parèntesi i entre cometes.

L'autor pressuposa que el lector té uns certs coneixements informàtics, sap què és el facebook i qui és el seu creador, per exemple; que coneix les cançons més famoses de Roberto Carlos, i icones com la del Doctor No -representant del mal- o el Gran Germà, -el dictador de la distopia d'Orwell, que controla tots els detalls de la vida dels seus súbdits. Tanmateix, en algun moment recorre a les aposicions per presentar aquests personatges.

Atenent a la finalitat d'alertar els lectors i despertar tant l'interés pel tema com la consciència, el columnista empra oracions interrogatives -el mateix títol del text- i exclamatives sovint inserides dins d'oracions condicionals (l.5) Utilitza també oracions nominalitzades, és a dir, sense verb, que és un recurs propi dels titulars de premsa. El to de denúncia es fa palés amb la rotunditat de les afirmacions i la presentació d'enunciats que són una conseqüència lògica d'allò que s'hi ha dit abans. L'ús de les paradoxes -”sembla un entreteniment... i és una maquinària perversa...” i les comparacions -amb el Gran Germà, o amb el Doctor No- són elements al servei de la crítica de comportaments totalitaris i de la superficialitat de les relacions humanes. Aquest recursos s'adiuen a les funcions apel·lativa i expressiva del llenguatge, que juntament amb la referencial són les predominants en el text.


Es tracta, per tant, d'un text fortament modalitzat, on l'autor deixa clara la seua opinió i s'hi implica personalment: l'ús de la primera persona del plural per comprendre autor i lectors és permanent en tot el text. Recorre també a altres elements, com són el lexic valoratiu -substantius: addictes, foteses, totalitarisme, cacidada, adjectius: maliciosa, innocent, contrària..., verbs: confessem, danyar-nos, ens hem entregat, adverbis: voluntàriament-; les figures retòriques: metàfores -teranyina, facinerós, per referir-se a la xarxa d'internet i als delinqüents que hi circulen, o van recollir l'eixovar, és a dir, van tancar el seu facebook-, comparacions com esmentàvem abans. Tot això confereix un to irònic i crític al text.

Per altra banda, és un text ben cohesionat gràcies a recursos com la sinonímia -facebook, joguina maquinària o irresponsabilitat, confessar intimitats - i l'antonímia o el contrast -totalitarisme versus llibertat i democràcia, o gelosos de la intimitat, fastiguejats pel control. Abunden també els camps semàntic relacionats amb els temes centrals del text. Així maliciosa, perversa, control, vigilància, facinerós, danyar, fan referència als perills del facebook. Totalitarisme, cacicada, Gran Germà,democràcia, lllibertat, és lèxic polític i un milió d'amics, milers de compares, una dotzena d'íntims, als gairebé amics, desconeguts remeten a les relacions personals.

Els principals elements de cohesió gramatical són l'el·lipsi, que dóna agilitat a l'escrit: “Gelosos de la intimitat...” - les aposicions Roberto Carlos, aquell que veia gats blaus; el Doctor No, el líder de Spectra que delira..., Mark Zuckerberg, fundador del lloc web, totalirisme, la idea contrària a la llibertat i democràcia... i les anàfores. Pel que fa als connectors, tenen un pes secundari: “a més” que té un valor sumatiu i serveix per acumular més exemples; i “aleshores” que presenta un certa conclusió. En canvi, els signes de puntuació tenen una gran importància: serveixen per presentar conclusions parcials, incloure aposicions, acurtar oracions...En resum: donen ritme a l'escrit.

Per tot el que acabem d'escriure, podem dir que estem davant d'un text complex, ben escrit, malgrat la seua aparent senzillesa lèxica i oracional. D'aquesta manera s'acosta al lector d'una forma més eficaç. A més, en presentar la tesi al principi i al final, és a dir, en tenir una estructura enquadrada, les idees que defensa queden clares i ben afirmades: facebook és un perill i potser faríem bé de “recollir l'eixovar”. Per altra banda, és un text que s'adreça especialment a les generacions que es mouen per les xarxes socials, essencialment joves, que estan desenvolupant un sentit de l'amistat força banal, superficial i molt centrat en l'aparença i en la quantitat. I en aquesta forma de relació també està en perill la intimitat.